Vida negada

Sent el teu cos, controla la teva ment, no la deixis escapar, talla-li les ales de la llibertat, nega-li el dret a l'existència, aferra-la a la indeterminació de l'univers; ningú t'ho retraurà ni gosarà arravatar-te la vida que tan aferrissadament en la solitud de la nit perduda, tu mateix t'has negat.

Mans segades, lligades, bufetejades i aniquilades pel teu record i la teva imatge. Contorns difuminats, gastats pel pas dels anys. Esglais punyents que penetren dins dels teus somnis perpetus, com abominables llances dirigides directament contra el teu cor.

Què t'està passant? La sang s'escola entre els teus dits, com la gèlida sorra que temps enllà et cremà les arrels. Sí, aquelles que jugaren a ser mortals. Necessites el dolor per adonar-te que encara ets viu...

Els teus ulls ja no observen ni jutgen: només són dues ninetes amorfes que romanen sense vida enmig de la sang que les inunda inexplicablement.

Un riu d'angoixes travessa el teu interior, brut d'antigues ferides obertes. I quan la llum de la raó intenta florir enmig del caos de la desesperació, les ferides tornen a coure amb la intensitat de quan les vas crear. El torrent t'esqueixa brutalment, com si la teva sort fos la mateixa que la del vell paper que, com tu, va ser abandonat en la més remota misèria. Només t'acompanya un gargot que deixa constància de la teva realitat.