Viatge

El nostre amic Andreu travessa sempre el mercat dels dimarts camí de l’estació de trens. Li ve de pas i no li ve de pas, però, des que un dia es va quedar encisat mirant els ulls de color ambre de la responsable d’una parada de samarretes, no hi ha setmana en què no transite per eixos carrers plens de gent disposada a comprar o a mirar sense comprar.

Fa unes setmanes s’hi va aturar i va estar observant les camisetes, majoritàriament negres, amb cridaners noms de grups de música 'rock', 'punk' i 'heavy' i imatges contundents. Iron Maiden, Nirvana, Ramones, The Clash... Va observar de prop la dona durant uns instants, calculava que tindria uns trenta-cinc anys. Ella va percebre la seua mirada i s’hi va girar parlant:

—T’agrada alguna de les samarretes?
—Vull comprar-ne una —a Andreu li va semblar que havia parlat abans de pensar el que volia dir.

Des d’aquell dia, el nostre amic ha anat desenvolupant una mena de relació cordial amb Cristina —així es diu l’altra protagonista d’aquest relat—, mitjançant converses amables que, sovint, han finalitzat amb la compra d’una nova samarreta. Ara mateix, són ja set les que ha adquirit; fins i tot en té dues diferents del grup Ramones, que mai no ha escoltat, però que li aporta —pensa— un aspecte més modern i transgressor. No parlen de música, Cristina i Andreu, sinó de coses com la feina, el temps o la varietat d’establiments xinesos que hi ha al barri on munten el mercat els dimarts. Ell sent que voldria anar més enllà, intentar veure-la en un context diferent, però hi ha una barrera d’incomunicació que atribueix a la seua timidesa, la d’ell. Quan no sap què dir, mira en silenci els ulls ambre de la venedora durant un parell de segons, i s’acomiada amb un somriure un tant ansiós. De vegades, com hem dit abans, compra una samarreta.

Hui, Andreu s’ha preparat l’encontre amb Cristina. Mentre s’apropa al mercat, repassa la frase clau —«Què tal un cafè aquesta vesprada?»—, que podria ser una porta a noves experiències. Somriu fins que nota alguna cosa estranya en l’ambient de mercaderies i gent que compra o mira sense comprar, té percepcions diferents a les habituals a un nivell quasi inconscient: els seus passos el condueixen directament a l’objectiu i no es fixa bé en l’entorn. Però, sorprenentment, el nostre amic no troba la parada de samarretes. «Com és possible?», es diu a si mateix. Camina ara a càmera lenta i la seua ment elabora diferents hipòtesis a tota velocitat.

De sobte, veu un lloc nou, amb camisetes molt distintes a les de la seua admirada venedora. Són de colors variats i tenen missatges suposadament divertits. Per exemple, n’hi ha una amb un dibuix d’un formatge i un text on s’hi pot llegir: «No em ratlles!». La responsable de la parada és una xica que s’assembla, de manera extraordinària, a Cristina, però amb deu anys menys i els cabells molt curts. Andreu no pot evitar dirigir-li la paraula:

—Disculpa’m... Saps d’una paradeta amb samarretes de 'rock' per ací?
—Ni idea. Però, més endavant, voldria jo vendre’n d’eixe estil. Crec que tenen més èxit.

Ell es queda paralitzat. No diu res. Únicament observa els seus ulls ambre alhora que sent una olor antiga.