VENTADA DE TARDOR

Durant tres dies seguits, la persistent venteguera ha sacsejat, sense treva, les nostres contrades. Ahir al capvespre, per fi, va amainar l’enutjós temporal de vent. Ja en tenia ganes que arribés la calma. M’agrada el ventijol que t’acaricia suaument, la marinada que fresqueja les xafogoses tardes d’estiu o l’oreig matinal. Però no m’agraden aquestes ventades tardorenques amb més virulència que la requerida per alliberar els arbres caducifolis de totes les fulles mortes que encara hi pengen.

He sortit per veure les possibles destrosses que les ventades haguessin fet al jardí. No han estat gaires, ni importants i això m’ha reconfortat. A primer cop d’ull m’ha semblat que les branques eren totes nues. Però ben mirat, he vist que en una de les catalpes bignonioides, n’hi havia una. L’única fulla, que ara adquiria un valor testimonial de la frondosa capçada que hi havia existit. Per què aquesta s’ha resistit a caure? No pas amb voluntat d’aferrar-se a la vida, doncs les fulles no tenen voluntat. I aquesta ja no tenia vida.

És una fulla com totes les altres i no te res d’especial., però és l’única, entre milers de fulles que encara queda unida a les branques, que la ventada no ha pogut vèncer. La ventada impetuosa, violenta i descontrolada s’ha emportat tot allò que no ha tingut capacitat de resistència. Només la fulla de la catalpa, sola, masegada, mústiga, pansida, però encara fermament unida al branquilló a través del qual havia rebut la saba de la vida, s’ha salvat de l’escomesa.

En ella he vist la sensació de solitud de l’ésser humà en un entorn social hostil i l’aïllament i la desemparança d’una societat mediocre i abatuda, però, alhora també hi he vist el símbol de la fortalesa, de la fermesa, de la capacitat de resistència, de l’esperança d’una societat que no es resigna a ser vençuda per les ventades en la tardor de l’època actual i lluita per assolir una nova etapa amb nous aires més purs i ventijols suaus i refrescants.