Vells somnis

Quan era més petita, protegida per un caixeta plena de notes bellugadisses, em vas allargar una corda platejada que encara vibrava. Em vas demanar que la guardés, que quan estigués trista la mirés, i llavors ella em somriuria i em picaria l'ullet. Però jo no et vaig fer cas, i la vaig abandonar a les lleixes de l'oblit, entre paraules que cridaven afòniques a una mirada lleugera que mai no va arribar.

Els anys han anat passat, i les tristeses amuntegant. La caixeta plena de pols encara jeu entre els papers adormits que ja han perdut tota esperança. Pot ser si no hagués llençat tan ràpidament la innocència, la màgia de la vida harmònica no s'hagués perdut; i llavors tots dos haguéssim estat feliços.

Ara ja és massa tard. El polsim dels records ha envellit les taques negres, fins que han perdut el seu sentit. Ja no sonen, només fan nosa i mirant-les, a cegues, empassego amb elles. Abans m'ajudaven a aixecar-me, ara em fan caure.

L'oblit les ha arraconat, el temps s'ha escorregut entre els dits dels infants que varem ser, d'aquells infants que s'allargaven somnis embolicats de realitats, i ja mai més tornarà. Ara ho veig clar; ens hem fet grans.