Vella amistat

de desconsol i desesperació, davant la impossibilitat de fer realitat aquest pas de la vella amistat al bell amor...

"...
Només et puc estimar,
I més que em dol sense cessar
Sé que amb tu mai podré restar".

Un poema trist i dolorós, amb un missatge profund d'amor impossible. El temps, però, de vegades en depara sorpreses inesperades...

Una abraçada i, encara que amb una mica de retard, et dono la benvinguda a aquest web, que com bé dius tu, sembla que ens té hipnotitzats!

Un poema amb molta càrrega de desencís.
Imagino al poeta recitant-lo al vent, amb el desig d'ésser escoltat i no rebre potser resposta, necessari però per fer fugir el desassossec...
Està prou bé, però potser massa directe...un consell, la poesia és sugerir, i crec que hi guanyaria molt...
De tota manera, la força d'alguns versos, m'ha agradat molt, per a mi, els millors...

Desconegut sense saber-ho
Com els arbres sempre inconscients en la nit
Desconeixes els bells sentits de l'oblit
Que evoques en mi cada cop que hem eixit

fins aviat,

angie

És el millor regal.... no tothom sap ni pot estimar .. no hi renunciïs, tot arriba ....

Yuna