Saben elles la resposta.

Omnipresents entre nosaltres
Observant les nostres passes
Brillen daurades al cel fosc
Records del passat
Anhels de futur.

Observen la flor que es marceix
Observen l'herba que s'asseca
Observen la rosa que es podreix
per brisa ardent que l'ofega.

Llàgrimes punyents senten cridar
d'aquell anhel impetuós
Que s'alça fort per mai callar
Que besa el cel per no oblidar
Que rellisca suau d'entre la mà.

Escolten silencioses els laments dels ferits
d'aquesta batalla a l'oblit
Escolten callades el crit de l'arbre caigut
En nom del vent que l'abraçava
En nom del riu d'on ha begut
Ara el seu cos ja no s'alçava

N'oloren la cim encesa
d'aquella muntanya sense fi
Que en fou la vil càpita de l'única certesa
i ja no és més que l'oblit.
N'oloren la tristesa de la mar seca
com romp la terra que abans n'era el seu llit.

Senten el dolor entre la nit
El plor innocent de l'infant
La mala herba que creix al jardí
El xiscle sord del vell afany.

Saben elles;
Perquè no s'alça el roure moix?
Perquè no canta el sol entre l'albada?
Perquè la mar no mou onades?

Brillants, sempre presents,
en tenen les estrelles la resposta
Del perquè cau la fulla de l'arbre mort
Del perquè la tempesta s'alça altre vegada
i en fa caure sobre la sembra
Aquell dolor ardent
Que porta la brisa de la història.