Memòries d'un llibre obert

Un relat de: GsF

He sobreviscut a guerres gairebé centenàries, he suportat crematoris i robatoris, plagis i enveges. Moltes vegades, alçades de riu m'han esborrat, boles de foc m'han cremat, llamps m'han partit i la ràbia d'una veritat no buscada m'ha laminat les meves velles paraules. Entre banderes roges i negres, entre creus i martells, entre fusells i focs de mort els meus pensaments n'ha sortit triomfant i les meves glòries encara duraran. He lluitat sense pietat amb d'altres que m'oprimien i em prohibien, elegant sempre ser el sentiment més pur que hi havia, desacreditant els meus monòlegs sense veu. No he sentit mai soledat entre aquest mar d'idees que m'omple la ment de sentiments aliens.

Però no negaré sentir-me a vegades ignorat, no escoltat i fins i tot rebutjat. Però sempre hi ha aquell que vol escoltar les meves velles tesis. Tesis que sempre exposo, de nit, de dia, plovent o nevant, sempre les canto sense parar, no m'importa qui o què m'escolti, jo les explico i les defenso, tot i que no siguin meves, com si jo mateix les hagués pensat en el seu vell origen. Les explico sense boires ni vels que les amaguin, sense por, amb coratge i valentia, com aquell qui les pensà i les plasmà. I no m'avorreix ni em cansa, segur que la meva veu no s'esgota, orar sempre aquestes oracions interminables. No em callaran ni pantalles màgiques ni velocitats sense fi, no m'aturaran llàgrimes vessades entre udols d'actors sense ofici, no em fan por ni abecedaris reduïts ni números invasors.

Només una cosa em pot aturar, només, entre guerres i nevades, entre anys i noves edats, només el callar progressiu dels cors que ja no m'estimen, només aquella ignorància que s'alça entre metalls i plàstic cremat em pot destruir, em pot matar d'oblit. Tants anys de pensaments, tants anys d'històries que els autors m'han confiat i jo he jurat guardar, tants oradors que m'han obert, tantes llàgrimes que sobre mi s'han vessat, i rialles que fins i tot a mi m'han alegrat, tants moments que he recordat a fills de mare nova, tantes coses que la innocència fa desaparèixer sense fi. No vull morir, sort vostre si em salveu, pobre aquell que emmordassi les meves pàgines i les llanci al buit de la vella història oblidada, dels pensaments antics que s'esborren. Egoistes que no enyoreu les meves lletres, que esborreu els meus versos, que en cremeu les meves llengües. No penseu ser tant grans com aquells a qui jo narro, si em buideu de paraules les meves làmines blanques que n'han omplert cases i miratges, no pretengueu cridar en nom del no-res.

Comentaris

  • recollint trossos de tu[Ofensiu]
    helena | 29-05-2006 | Valoració: 10


    Després de tantes guerres encara ets aqui.
    Cridant els teus mots, perseverant, inflexible.
    Defensant les teves conviccions profundes, insubornables, doncs el teu espetit és lliure i no pertanys a ningú.

    Pertanys a la terra sencera, al vent, al mar, a les cendres i a tots els què et llegim.

    El teu èsser s'escampa en petits bocins fets mots i coratge, com les fulles dels arbres s'escampen al vent, indeturables com una tempesta.

    I ens arrossegues pel teu camí de fortalesa, de bellesa salvatge i primitiva.

    Et faig reverència, m'exalta com sents les paraules, artefactes de precisió d'una potència impossible.

    helena

  • Esperem...[Ofensiu]
    andreu_cat06 | 29-05-2006 | Valoració: 9

    Esperem que visqui durant mil·lenis, el bell art d'escriure i els grans llibres de la història.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: