Per a tu, lluna

I cau la lluna entre mig de la freda brisa,
la foscor ressegueix la delicadesa de les paraules
que s'enllacen en versos que descriuen la silenciada vida,
i la blanca llum de la reina
en ressegueix l'oblit del passat obscur
que s'allunya com les estrelles en fugen del dia.

I s'omple el mar d'estels,
d'estels que dibuixen les llàgrimes del cel
d'estels que reflecteixen l'esperança en l'aigua negra
d'estels que n'il·luminen aquells carrers en què la vida n'era silenci,
el caminar solitari i l'imaginar, un plaer impossible

La pell que s'alça quan la freda brisa es balanceja al seu costat.

I els ulls mig closos intentant entendre la vida des de la obscuritat.

Els llavis segellats pel fred que els ha acaronat,
la llàgrima que humiteja el pòmul cansat, castigat
el cos obligat, l'honor arrencat, la sang cremada en l'amargor...
i entre el dolor,
encara el cor bategant il·lumina un somriure.
Allò que la calor no ha cremat.
Allò que la lluna ha salvat