Monòleg interior d'una vida passada

Un relat de: GsF

M'agradava tornar al casa, no per la casa en sí, que era un piset petit i amb humitat, amb un terra de fusta antiga que grinyolava al pas de les soles planes de les espardenyes, sinó pel paisatge que s'obria a la meva vista. El riu que feia ressonar la seva força entre el soroll insistent de les màquines que omplien les velles fàbriques, i els petits blocs de pisos que s'alçaven entre el cel clar que dibuixaven la silueta ennegrida de les velles terrasses.
El camí era ràpid i les noves llambordes que el resseguien el feien més fàcil i tranquil. Després de 10 hores canviant la planxa d'acer de les pesants pelleries s'agraïa el retorn suau i tranquil pel nou camí que em portava directament fins al passeig, sempre solitari a aquelles hores del vespre, només amb algunes parelles que passejaven tranquils i algun avi que s'assentava a descansar al costat del preciós sortidor que coronava el gran Passeig de Vic. Acompanyat únicament pel xiuxiueig constant de la resta de treballadors jo em mantenia aïllat, solitari, no m'agradava parlar amb ells. Sovint em preguntava el perquè d'aquest recel a comunicar-me amb la resta de companys, suposo que era fruit del cansament i la poca il·lusió que em comunicaven els seus rostres que em recordaven dia a dia el pes corrosiu de la fàbrica.
Només tenia dos bons amics a la Pelleria, en Jaume i l'Ignasi amb el qual ens solíem discutir per diferències polítiques, no ho entendré mai , em costava d'assimilar la idea de que defensés els conservadors, sempre li retreia; "Ets un obrer, carai! On és el teu orgull de classe?!", i ell simplement abaixava la vista i canviava de tema, de fet, no m'importava, el considerava una gran persona i amb ell vaig aprendre moltes coses, però en el fons sabia que la nostra relació era fonedissa, fràgil. Amb en Jaume les coses eren diferents, no perquè penséssim igual, no, sinó perquè la nostra era una amistat antiga, vam créixer junts i era com un germà per mi. Però malauradament ens vèiem poc perquè feia algunes setmanes que els hi havia canviat el torn a la nit i només coincidíem els diumenges.

Em sentia molt sol, la veritat és que sempre m'havia limitat a fer la meva feina i a oblidar-me una mica dels meus sentiments, però últimament ja no estava tant alegre i despreocupat com de costum, no sabia ben bé què em passava, no sé si era per culpa de la meva mare o dels rumors de guerra que corrien entre els treballadors i les treballadores. Era com un pressentiment, com una espècie de senyal que m'estigués alertant d'alguna cosa, d'algun perill, una estranya sensació de dolor que m'oprimia i a vegades no em deixava respirar.

Aquell vespre feia realment molta calor, fins i tot per ser a mitjans de juliol, anava amb les mànigues de la camisa fins a l'espatlla i m'havia de treure la boina i ventar-me la cara. No he suportat mai la calor, tampoc he suportat mai el fred. Sempre havia pensat que no havia nascut en el lloc que em pertanyia, necessitava una ciutat com Barcelona on mai hi fa fred i poques vegades la calor de Vic. De totes maneres m'havien ensenyat a mantenir-me ferm en tot moment, m'havien ensenyat a no queixar-me i a acatar, siguin a les lleis de l'home o de la naturalesa. Això era l'únic que podia retreure al meu pare, la seva influència conservadora provocava que més d'una vegada ens haguéssim alçat la mà, sense mai arribar a res més.
Al cel encara hi brillava un sol mig amagat entre les muntanyes que desprenia un tebi raig que només colonitzava les parts més alçades de la ciutat. El cel era roig, els núvols eren ataronjats i semblaven flamarades que sorgien dels pics dels turons més alts. Aquell dia havia estat realment nefast, la llarga i dura jornada a la fàbrica havia vingut precedida per la dificultat i la por de deixar la meva mare, pobre mare... Encara recordo les corredisses pel passadís amb el meu pare, les tovalloles tacades amb espurnes de sang i la dolorosa i innocent imatge d'ella, abocada amb el cap cot, assentada al marge del llit i vomitant, vomitant sang. Plorava i jo no em podia reprimir les llàgrimes. Aquella sang que escopia l'estava matant i jo em sentia impotent, inútilment impotent davant d'aquell horrible espectacle.

Aquella nit no havia pogut dormir perquè va tenir un greu atac de tos ensangrentada, però jo havia d'anar a treballar, la família requeia sobre mi. El pes dolorós d'una família tocada de mort es suportava i relliscava lentament d'entre les meves mans, joves però totalment cansades i obertes per les ferides d'una infància sense innocència. Caminava entremig del carrer Manlleu per arribar fins al pis del carrer Nou quan vaig escoltar una forta cridòria que provenia del passeig i s'estenia per tot el carrer. La cera es va buidar de cop, la gent corria a tancar-se a casa, el bar de la cantonada va tancar les persianes que sempre feien un soroll horrible fruit de la humitat. Estava totalment perplex, sentia una por que no havia sentit mai. Perquè corria tothom? Què estava passant? Potser és una vaga, vaig pensar, però era estrany ja que no m'havien informat. Estava totalment sol, mirava a tots els costats, endavant i a darrere, res, ni cap persona ni cap cotxe. De sobte algú va obrir un finestró i em va anunciar la pitjor notícia de la meva vida; "Noi, amaga't, corre, fuig! Han fallat el primer cop, però s'ha declarat noi- gairebé no podia ni parlar, estava molt nerviós i els seus ulls es van humitejar- s'ha declarat la guerra..."

Ara recordo aquelles paraules, i és a mi a qui se li humitegen els ulls. Fa gairebé un dos anys que estic al front. El menjar escasseja, l'aigua és més preuada que l'or, i no recordo l'última vegada que vaig moure'm d'aquest forat, d'aquest maleït forat fet per nosaltres mateixos i que ara ens manté atrapats entre els germans, ara enemics. És com si haguéssim cavat la nostra pròpia tomba. Recordo el camí de la fàbrica, recordo els vespres silenciosos al Passeig, recordo el riu forcejar amb la terra, recordo la meva pobre mare. Feia tres mesos que estava al front quan em van donar la notícia, aquell dia recordo que el meu cor es va trencar, la meva lluita ja no tenia sentit, ja no lluitava per res, només volia tornar a casa o morir, la va matar la sang una nit mentre dormia, assassinada vulgarment per la seva pròpia sang.... ella es mereixia més, ella s'ho mereixia tot.
Ens han promès que d'aquí una setmana tornaríem a Vic, que cadascú tornaria al seu poble perquè la lluita al front està a punt de caure, que ara només ens queda lluitar ciutat per ciutat, casa per casa, que l'Ebre ha estat travessat i poques veus criden encara el nom de la victòria. Em fa por tornar a Vic, em fa por veure com podria estar el camí de la fàbrica, un camí que estaria desfigurat i violat per les armes i les batalles. Ara ja no tinc a ningú, en Jaume va desaparèixer en el primer bombardeig i l'Ignasi va marxar al sud amb les tropes falangistes. Em sento terriblement sol, tinc por, per primera vegada a la meva vida tinc pànic, i no sé què fer, estic desorientat....els companys de trinxera tremolen de fred i jo ni tan sols el puc sentir. No sé si he elegit el bon camí, no sé si l'he seguit bé, no sé si algun dia podré tornar a refer-lo, no sé si mai més em podré tornar a aixecar i somriure. No sé si el meu recorregut ha tingut sentit, però ara ja és massa tard, ja és massa tard.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: