Arrels amagades

Tremola suau entre ventada
la vella fulla daurada.
Recorda dolorosa aquelles belles paraules,
que la lligaren perenne a l'ànima trencada,
d'aquella branca oblidada, d'aquella terra assecada,
d'aquell joc de vides entrecreuades.

Massa tempestes n'ha vist ja la seva mirada.
Massa brisa n'ha esquinçat ja la seva esperança.
Massa boirina n'ha tapat ja la seva estimada plana.
Massa plagues n'han contemplat ja les seves anyades.
No n'obre ull per no veure més arrels cremades,
No n'obre boca per no notar la cendra alçada.
No n'obra oïda per no sentir els gemecs desconsolats de les companyes amagades.

Parteix gota del cel fosc,
cau solemne entre l'escletxa del sòl ardent.
Gota de foc, gota morta que plora a l'enyor.
Ja no n'alcen cant les aus callades,
ni sang, ni foc, ni dolor, ofrenen vida a la seva fina veu,
que roman silenciosa, sens vida, implorant l'anhel de les velles esperances.

I com rellotge de sorra que s'esgota,
la vella fulla espera silenciosa
la fi d'aquella visió horrorosa,
que no poden els seus ulls oblidar,
que no pot la seva ment esborrar,
que no pot el seu cor perdonar.

Balanceja ja la fulla daurada.
Anhela ja la terra estimada,
caure lluny i no veure'n l'horitzó en flames,
morir silenciosa, per no despertar l'enyor de les vides acariciades.
No sentir més el brunzit suau de la brisa cremada.
Anhela morir i no ser-ne més els ulls d'una terra menyspreada,
no ser-ne més la història d'aquella veu suau
que n'escriu les pàgines d'aquelles hores,
que en són l'amarg record d'una vella arrel amagada,
torturada,
violada.
Sempre el record d'aquella mirada enyorada.