Campanes alçades. Records d'una fi.

Ressonant campanes
entre brises cremades,
criden amb força latent,
el gemec brau de l'ànima que s'escapa
i que fuig lluny entre les belles albades.

Rugeixen els arbres esmerçats
que deixen fulla sobre terra ardent.
Queden nus davant focs alçats.
Ploren cansats en perdre força lluitant.
Ploren desconsolats en veure s'arrel cridant.

El roig impacient de la sang vessada
en tenyeix incansable les ribes daurades.
Nuvolades negres amaguen el sol,
l'esperança i la il·lusió de les vinyes conreades,
moren ara entre grisoses ventades.

Gemega fort que ara n'és l'hora.
Plora sens consol que n'arriba la tempesta.
Estima ara que encara surt el sol,
que potser demà no s'alçarà l'albada.
Que potser demà les flors moriran cremades.
Que potser demà només plogui foc,
i en despulli sens pietat ni condol,
les velles plantes conreades.

Mira bé fora finestra,
no n'és més el què veus que el rostre
del teu germà mirant-te horroritzat.
Mira bé fora casa,
no n'és més la soledat el què veus
i l'aire gris que enterboleix ta mirada.

Ara que les campanes en són cridades.
Ara que les feres en són alçades.
Ara que no en queda alè per poder plorar.
Ara que no en queden forces per poder escapar.
Camina cansat entre l'estora roja,
que s'alça entre murs i pedres esquinçades.
Camina cec entre la brisa ennuvolada,
que amaga els cossos de les ànimes violades.


Alçament del 18 de Juliol de 1936. ¡MAI MÉS!