Va de ferides d'amor

Un relat de: Libèl·lula

http://4.bp.blogspot.com/-yoeszCNHaNY/Tw8doa4f49I/AAAAAAAABjc/QFnKFyKDWzg/s1600/IMG_9918.jpg


No aprendràs mai! Això m’ho deia sempre la meva mare. És estranya la relació que tenim alguns de nosaltres amb les nostres mares, quan hi són pensem que gaire bé tots els comentaris que ens fan són carques, pesats, etc. etc. i quan no hi són, és a dir, quan malauradament ja han mort, com és el cas, pensem que... Quanta raó tenia la meva mare! Recoi, no sé per què m’ha vingut al cap això ara, deu ser cosa de l’edat.
Ahir, sense anar més lluny, caminant per corriols, pujant cims, respirant alenades de vida a cor ple, amb els ulls molt oberts i l’esperit encès, estat d’ànim que m’acompanya sempre que gaudeixo plenament de la natura. Ahir, que mirava de lluny però també de molt a prop, perquè de vegades els espais oberts ens poden distreure i sovint mirem tant enllà, que ja compensa, però no veiem el que tenim a un pam del nas, o sigui, molt a prop, que a cops compensa més. És ben bé un aprenentatge això de saber mirar, recordo que quan vaig començar a practicar senderisme, activitat sense la qual ara mateix dubto molt que pugues viure, al menys en plau i plenitud amb mi mateixa, era tant gran el meu afany d’absorbir tota la bellesa, cada racó, cada paisatge, que de moment se’m va passar d’observar el que m’envoltava en les distàncies curtes, ara no, he aprés a mirar aquí, a un pam, i enllà, a kilòmetres.
Mirava doncs mentre feia camí, cada fulla que lluïa diferent, cada arbust pinzellat de colors atraients, les pedres de formes capritxoses, les ombres que projectava el sol entre els arbres gegantins i de sobte... una petita meravella, un roser silvestre, que tot i que no tenia cap flor era preciós pel què havia estat, pel que tornaria a ser.
Ja em veus a mi, i per què no? Si es vesteix de punxes, punxes ens endurem per sempre en el record. M’acosto, avanço, m’esgarrinxo una cama, que no decaigui, jo a la meva, ho fotografio les punxes a tres centímetres o si no, res de res. Decanto una branca entremaliada que m’impedia l’enquadrament perfecte i... em clavo una punxa al dit. Guauuuuuuuu! Quin mal. I què es fa en aquests casos? Llepar-se el dit, assaborir la sang, dolça i calenta, esperar que passin les fiblades que, sí o sí, et castiguen el pobre dit ferit i... enfocar, calibrar i tirar la foto a tres centímetres. Si senyor, ho dubtava algú?
Ja m’ho deia la meva mare, no aprendràs mai, tossuda que ets un coi de tossuda, però...
També em deia que si caus t’has d’aixecar i seguir caminant, no obstant que el cos et defalleixi, que les ferides es curen i el dolor passa, però l’amor que l’ha produït sempre, sempre resta en el fons del nostre cor.

Comentaris

  • Marteta | 06-02-2012 | Valoració: 10

    A vegades també m'ha passat que penso en els consells que m'havia donat la meva mare després d'haver cotmès un error...
    M'ha agradat molt el relat:) et seguiré lleguint
    Una besada:)

  • La sang també és vida[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 02-02-2012 | Valoració: 10

    Caminar, gaudir del caminar, entrebancar-se, punxar-se amb un roser silvestre, esgarrinxar-se amb un esbarzer, tot això també forma part de la vida. Un altre amant del senderisme com un servidor es punxa sovint. M'encanten les carícies de les branques, de matolls diversos, del contacte físic amb la natura. Saps què tinc a la terrassa? Romani, farigola i espígol. Una forta abraçada .

    aleix

  • Les ferides es tanquen [Ofensiu]
    free sound | 02-02-2012 | Valoració: 10

    i perdura l’amor,
    més que bella poesia,
    és desig del teu cor.
    Sempre amunt.
    La vida són canvis,
    cal veure sempre les coses bones!!
    Mai res és el que era,
    ni mai serà allò que és avui.
    Cal gaudir!!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Libèl·lula

Libèl·lula

20 Relats

44 Comentaris

16792 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Em dic Anna i sóc de Pineda de mar.
Quasi sempre sóc feliç, em cansa molt està enfadada, la vida és massa curta per perdre el temps en futeses.
M’apassiona el senderisme, descobrir racons que mai no he vist i endur-me’ls a casa dins la meva Canon, la fotografia em deleix, el teatre, el cinema, la música, naturalment, la literatura, llegir i escriure, com a forma de teràpia, hi ha qui va al psicòleg, jo escric, ves per on.
I ho faig per, a través d’un simple vers, llegir els meus propis sentiments i aprendre dia a dia a coneixem un xic més.
Visc per omplir-me els ulls de colors, per olorar la flaire de la molsa, sentir la besada del vent mentre em peten els ossos descobrint nous camins, visc per submergir-me en la mar turquesa, per somniar desperta i per aprendre a volar, visc per moltes coses que no tenen preu. Els rellotges del món corren massa de pressa per a mi, per això no me’ls miro mai.

Tinc dos blogs. M’agradaria que passéssiu i miréssiu, si us ve de gust és clar, per mi serà un plaer compartir-los amb vosaltres.

http://elmeuracvirtual.blogspot.com/

http://annatotfotos.blogspot.com/

I el meu correu, mai se sap quan ens farà falta una abraçada.

annaorteg@hotmail.com

Fins sempre.