CARTES PER ELISA - CARTA BLANCA (La narració consta de 8 cartes)

CARTA BLANCA
25 de maig del 1995.-
Un lloc desconegut on quasi tot és blanc.

Estimada Elisa,
Des d’on sóc ara mateix, puc veure la lluna com es reflecteix en el mar, un ventijol suau, tebi, arrissa les aigües fosquejades per les ombres de la nit i sembla ben bé que la bressoli.
Et recordes Elisa? D’això ja fa uns quants anys, el temps passa tan de pressa, en una nit com aquesta, era el teu aniversari i jo, dissortadament, no t’havia comprat cap regal. Com vaig patir! No obstant això eren altres temps, de butxaques escurades i pocs llaços de colors. Aquella nit vaig agafar un mirall i mentre notava la tebiesa de la teva pell sedosa que fugissera cercava la meva, mentre el cor em bategava amb tanta força que per un moment vaig pensar que em moriria allà mateix, el vaig anar movent fins aconseguir que la lluna quedés tota ella reflectida dins el vidre fred i, mirant-te amb delit als ulls, et vaig dir: - Elisa, amor meu, et regalo la lluna. Des de llavors sempre que la miro et recordo i sé que a tu et passa el mateix.
Elisa, els records debades se m’apilonen tot d’una dins del cap i em costa de classificar-los, se’m barregen sovint i quan passa això m’empipo molt, és clar, tu em diries, amb aquell posat d’enuig que a pesar teu fingeixes tan malament, amb el gest un xic més altiu del que t’és habitual: - Anna, ets una pesada, de tot en fas un problema. Apa! Deixa’t de romanços i anem a fer un tomb.
Com enyoro aquelles passejades que no ens duien en lloc, tants racons que vàrem descobrir, però sobretot, sobretot, enyoro les olors, la del salnitre del mar, la dels pins i la ginesta, la de la pluja a finals d’estiu, Oh! Quina meravella, aquella flaire que emanava del terra omplint fins i tot els sentits. Tu sempre deies que et recordava l’olor dels “sugus”. Ves per on, quina ximpleria! I jo et deia: - Sí, dona, sí, “ sugus” de llimona.
Estimada Elisa, la dona de blanc m’acaba de dir que t’he de deixar, que no sé què de la teràpia de les cinc. No l’entenc gairebé jo aquesta dona, apareix i desapareix, debades em sembla que la somnio i d’altres em sembla que ets tu, que has tornat per treure’m d’aquí, sigui on sigui on sóc, ja t’he dit que em faig un embolic amb els records. El passat és com un llibre de lletra menuda que vulgues llegir sense les ulleres, és a dir, totalment borrós, a cops m’esforço molt i albiro alguna frase, poca cosa més, el present, no t’ho sé explicar, hi sóc i no hi sóc, tan aviat és nit com dia, estic desconcertada, estranya. Vols que t’ho digui, tan se val, de sobte m’ha semblat que t’havia d’escriure, que segurament estaries patint i voldries saber que estic bé, millor dit que...estic. Escriu-me Elisa, tan aviat com puguis, i explica’m que està passant, perquè jo, la veritat, no ho sé pas i m’estic començant a espantar.
Elisa, Elisa, ara per ara no et sabria explicar gaire bé que significa la paraula, vida, en canvi crec que sí et podria parlar de la paraula, mort, no sé ben bé per què, però és així. Et recordes quan et deia que jo creia que la mort era un gran silenci? Doncs crec que m’estic morint perquè només sóc capaç de percebre això, un immens, rotund, cruel i alhora misericordiós silenci que s’ha apoderat de tota jo.