3-CARTES PER ELISA CARTA VERMELLA (van numerades)

Un relat de: Libèl·lula
CARTA VERMELLA
26 de juliol del 1.995
Un gran ram de roselles desfullades

Han passat molts, molts dies des de la meva darrere carta. Les coses no han anat massa bé. Em pregunto si realment val la pena aquest afany meu desmesurat, fins i tot obsessiu, per repescar el per què del que és, el que va està, en definitiva, la recerca de la veritat. Tu ja m’ho deies que buscava sempre massa respostes a tot, que m’entossudia en trobar una explicació per cada cosa, i que, de vegades, no tot és blanc o negre. Com sempre, tenies raó. M’he esforçat molt per retrobar-me, per reconciliar-me amb el meu passat, per vèncer la foscor, i alguna cosa ha fallat. Retrobar-me, reconciliar-me amb el passat, perquè mentre el present m’escanya la lluita per surar continua i és aleshores quan penso que quasi és preferible viure sense records.
Vaig deixar de prendrem les píndoles que em donava la dona de blanc, m’embotien el cervell i em feien molt fàstic. Feia veure que me les empassava i quan no em veia ningú les enfonsava en la terra d’un test de margarites que hi ha, just, sortint al jardí. Eren pur verí Elisa, les margarites van començar a marcir-se i només varen quedar quatre branquetes eixutes i corsecades. L’agonia de la pobra planta se’m va encomanar, mentre ella moria, una tristesa infinita es va ensenyorir del meu cor i quasi sense adonar-me’n ens vàrem anant marcint plegades. Sé que vaig recordar, ho sé, però els records eren agres com el fel i tan dolorosos com la més afilada de les dagues. Potser no t’ho hauria d’explicar tot això ara, així, per carta vull dir, potser caldria que m’esperés i t’ho digués cara a cara. Ho hauria de fer així perquè, si en explicar-t’ho tu poguessis veure els meus ulls, t’adonaries que davant de tant patiment jo no tenia cap més sortida, i per això em perdonaries, perquè m’has de perdonar Elisa, amor meu, m’has de perdonar.
Vaig agafar un cuter, millor dit, el vaig robar del taller de manualitats. No sé com ho vaig poder fer perquè sempre controlen molt i jo estava súper nerviosa, sigui com sigui, aquell dia tant les infermeres com les voluntàries, anaven per feina. Ens ho van fer recollir tot més de pressa del que és habitual i tot i el control me’l vaig amagar a la butxaca de la bata, que vols que et digui, un cop de sort, com si diguéssim. En arribar a l’habitació tot va ser molt fàcil, molt ràpid, suposo que tenia tanta pressa per deixar de patir, per surar o enfonsar-me d’una vegada per totes que a penes si vaig sentir la fiblada del cuter mentre s’enfonsava en la pell rosada del meu canell. Elisa, per uns moments em va envoltar una dolcesa tan reconfortant, tan gran, un defalliment que m’alliberava tota, un instant de consol infinit. Sentia com la tebiesa del meu dolor em relliscava pels dits, suau com la mel. Sentia un degoteig constant, que com gotes de pluja en un finestral repicaven en el fred i blanc paviment. Sentia i sentia i deixava de sentir, i l’última imatge que recordo és un gran ram de roselles desfullades als peus del meu llit i la Dolores gesticulant, corrent d’un cantó a l’altre aixecant els braços, posant-se les mans al cap, obrint molt la boca, com si cridés i, sí, ara ho sé, devia cridar molt, però molt, molt. La Dolores sí que era la Dolores, les roselles però, no eren roselles, eren la meva sang Elisa, la meva sang que jo ja no volia dins del meu cos.
Han passat molts dies, encara porto els canells embenats i torno a prendre un munt de píndoles. Em tenen controlada ara. Carai! Si em tenen controla. M’han assignat una cuidadora permanent, és diu Encarna i no m’agrada gens. És alta i grossa, ella no se n’adona però sacseja a la gent i, és clar, com que ara està molt de temps amb mi, dons això, que em sacseja, i jo no ho suporto, a més, no sé si són manies meves però diria que fa pudor, em sembla que no es renta gaire. No m’agrada, no m’agrada gens aquesta dona, en fi...
Avui només et puc explicar això Elisa, no recordo res més, torno a està com al principi. Perdonem, t’ho prego. T’estimo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Libèl·lula

Libèl·lula

20 Relats

44 Comentaris

18691 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Em dic Anna i sóc de Pineda de mar.
Quasi sempre sóc feliç, em cansa molt està enfadada, la vida és massa curta per perdre el temps en futeses.
M’apassiona el senderisme, descobrir racons que mai no he vist i endur-me’ls a casa dins la meva Canon, la fotografia em deleix, el teatre, el cinema, la música, naturalment, la literatura, llegir i escriure, com a forma de teràpia, hi ha qui va al psicòleg, jo escric, ves per on.
I ho faig per, a través d’un simple vers, llegir els meus propis sentiments i aprendre dia a dia a coneixem un xic més.
Visc per omplir-me els ulls de colors, per olorar la flaire de la molsa, sentir la besada del vent mentre em peten els ossos descobrint nous camins, visc per submergir-me en la mar turquesa, per somniar desperta i per aprendre a volar, visc per moltes coses que no tenen preu. Els rellotges del món corren massa de pressa per a mi, per això no me’ls miro mai.

Tinc dos blogs. M’agradaria que passéssiu i miréssiu, si us ve de gust és clar, per mi serà un plaer compartir-los amb vosaltres.

http://elmeuracvirtual.blogspot.com/

http://annatotfotos.blogspot.com/

I el meu correu, mai se sap quan ens farà falta una abraçada.

annaorteg@hotmail.com

Fins sempre.