4-CARTES PER ELISA -CARTA BLAVA

CARTA BLAVA
28 d’agosts del 1.995
La mar és blava, com els teus ulls

No vull parlar avui de tot el que ja sé, de tot el què la memòria ha anat recuperant a base de píndoles i sessions de teràpia, més píndoles i més teràpies. Diu el meu metge que he millorat molt, que si segueixo així aviat em traslladaran a una altra planta, la que en diu de manteniment, on els pacients, fins i tot, tenen el privilegi de poder sortir al carrer una estona cada dia, això sí, acompanyats d’una cuidadora, espero que, amb mi, no traslladin també a l’Encarna.
No n’estic molt segura de voler sortir al carrer, ara per ara no estic segura de rés, però m’ho callo. He après que l’única manera per que aquí dins et deixin una mica tranquil•la és seguint-los el joc de la rialla fàcil i la passivitat extrema. En fi, deixem tota aquesta merda, que avui volia dir-te...
El dia que ens vàrem conèixer, el primer que vaig pensar en veure’t va ser que no havia vist mai uns ulls d’un blau tan perfecta com els teus. Amb el temps, em vaig adonar que a més eren com un calidoscopi i que contenien diverses tonalitats, canviants segons el moment, l’estat d’ànim, l’època de l’any. Només em calia mirar-te per saber si estaves de bon o mal humor, trista o alegre, tranquil•la o preocupada. Quina meravella els teus ulls!
Una vegada, me’n recordo prou bé, érem de viatge a Sant Sebastià, ens vam aplegar amb una colla que havíem conegut a l’hotel i estàvem fent una copa al bar. A tu et va semblar que jo flirtejava amb una noia gallega, la... Conxi, si no ho recordo malament, segur que tenim alguna fotografia d’ella i del grup per algun racó de casa, bé, el que deia, tu no vas dir res, sempre fas el mateix quan alguna cosa no et va alhora, t’amagues com un cargol dins la closca i emmudeixes sobtadament. De moment jo, la veritat, no m’hi vaig ni fixar, t’ho prometo. Xerràvem, bevíem, rèiem, i de sobte et vaig mirar. Carai! Vaig flipar, els teus ulls s’havien tornat d’un blau marí tant fosc que quasi semblaven negres.
Més tard, a l’habitació, quan ja se’t va passar l’absurd cabreig, et vaig fer riure dient-te que com podies pensar que jo m’hagués fixat amb la Conxi, si semblava un sac d’ossos, tenia un nas com una patata i ulls de granota trista. Reies com una boja. Si faig honor a la veritat, els atributs de la pobre Conxi no eren, ni de bon tros, tant espantosos, tu ja ho sabies, però et va fer gràcia la cara de fàstic que jo posava mentre argumentava tots els seus defectes. Aquella nit vaig contemplar, a través dels teus ulls, l’espectacle més preciós que mai abans no havia vist, la progressió del color, el miracle de la foscor a la llum, passant per tots el tons, sense deixar-ne ni un, tots els blaus del món es varen anar dibuixant en la teva mirada. Mai no oblidaré aquella nit, mai, mai, per moltes píndoles que prengui, per molts electroxocs que descarreguin en el meu cervell, per moltes teràpies de merda a les que cruelment em sotmetin, el blau sempre és i serà el fil conductor cap a tu, només em cal contemplar el cel, mirar el mar, les tapes d’un llibre, posar-me uns texans, qualsevol tonalitat de blau sempre em retorna la visió més perfecte de la meva existència, la fesomia del teu rostre enyorat, on hi ha la meravella de les meravelles, els teus ulls.
Elisa, t’escric, i no estic molt segura que aquesta carta t’arribi, millor dir, ni aquesta, ni cap.
T’escric quasi amb la total convicció que a partir d’ara descobriré un munt de coses que no m’agradaran, i que no sé si serè capaç d’escriure i encara menys acceptar. Aquest racó de món on he anat a parar per circumstàncies que encara no vull assumir és estrany i aterridor. Darrerament em pregunto sovint , hi ha algú que tingui el dret de retornar la memòria a aquells que no volem recordar? Fantasmes, bergants, una puta secta de curanderos aprenents de Déu als que els importa una merda el què jo vull. Fins aviat Elisa, amor meu.