7-CARTES PER ELISA-CARTA NEGRA

CARTA NEGRA
13 d’octubre del 1.995
Reflexió periodística i absurda d’uns fets que no haurien d’haver passat mai.

El dia 10 de maig del 1.995, l’Elisa i l’Anna es varen acomiadar com cada matí per anar cadascuna al seu lloc de treball, com sempre anaven amb preses, prenent el cafè amb llet pel passadís, rossegant una galeta alhora que es cordaven els abrics, a corre cuita, no hi havia manera d’anar a l’hora.
Aquell dia l’Anna s’havia de quedar a l’oficina un parell d’hores fora de l’horari normal, tenia feina endarrerida, per això van decidir que seria millor que l’Elisa agafés el cotxe, així podria passar tranquil•lament per supermercat i fer la compra setmanal, la nevera estava sota mínims. L’Anna agafaria un taxi o potser no caldria, segur que algun company l’acostaria a casa.
L’Elisa havia comentat varies vegades que “el cotxe no va prou fi, jo diria que fa un sorollet estrany” i l’Anna sempre responia que, “demà sens falta li deixaré en Pere que se’l miri”. En Pere era el mecànic on, de tota la vida, l’Anna hi deixava el cotxe, més que rés per comoditat doncs el garatge estava just al costat de la feina i, quasi bé sempre, el deixava al matí, en entrar a treballar, i el recollia per la tarda, en sortir.
Sobre les tres de la tarda va començar a plovisquejar, a les cinc plovia a bots i barrals, i sobre les vuit, hora en què l’Elisa es dirigia amb el cotxe cap el súper que estava a les afores de la ciutat, diluviava. Es va espantar, cada cop s’hi veia menys, la cortina d’aigua impedia totalment la visibilitat. Va decidir que el millor seria aturar-se i esperar que escampés una mica, això si veia on parar, és clar. Es va adonar que amb el nerviosisme havia accelerat, anava massa rapit, va intentar reduir però el frens no responien, va tornar a frenar amb totes les seves forces, un cop, dos, tres, però... No va poder fer rés. Els frens li van fallar, va patir un atac de pànic, va fer una maniobra sobtada i el sol, que era com una pista de patinatge, no va ajudar gens, ni tant sols es va adonar que lliscava cap el carril contrari, quan va veure venir el tràiler que li feia llums com un desesperat ja era massa tard, la topada va ser brutal. Va morir a l’acte.
L’Anna va intuir que havia passat alguna cosa a les deu del vespre, quan s’estava a la cuina prenent una copa de vi negre mentre taral•lejava la melodia que l’Elisa es va inventar a Menorca i que feia mil anys que no recordava.
La copa li va relliscà dels dits i va anar a petar contra el terra trencant-se en mil bocins, el vi es va escampar formant rajolins robí. A l’Anna li va fer un salt el cor i, de sobte, va començar a suar, no obstant això va procurar asserenar-se, va pensar que allò no era, de cap manera, un senyal, quina ximpleria, sempre amb la mateixa dèria, si l’Elisa trigava era perquè... vés a saber!
A tres quarts d’onze van tocar a la porta i l’Anna va ensopegar amb el moble del passadís mentre anava a obrir, es va fer un set a la mitja i va rebre un bon cop.
Darrere la porta hi havia dos mossos que, amb poca traça i menys sensibilitat, li varen explicar el què havia passat. L’Anna va agafar l’abric i va dir que volia veure l’Elisa, però això no va poder ser fins l’endemà al matí, tràmits, varen dir els mossos. L’Anna es va passar tota la nit asseguda en una cadira maldestre, en un llarg i fred passadís fins que la varen deixar entrar a veure l’Elisa.
Estava preciosa, tenia la pell d’un blanc quasi transparent, acerat, no duia maquillatge. L’ondulada cabellera era l’única nota de color sobre el jaç gris de gel on estava estesa. Cap senyal, cap ferida, el cop mortal havia respectat tanta bellesa.
Llavors l’Anna es va inclinar i li va xiuxiuejar a cau d’orella: - Elisa, amor meu, desperta’t.
Ho va tornar a provar aquest cop cridant una mica més: - Elisa, amor meu, desperta’t!
Tot d’una va defallir caient al terra de genolls i des d’allà va cridar mil vegades a l’Elisa, va xisclar, plorar, suplicar, resar, maleir, blasfemar i per últim, va embogir.
La varen internar aquella mateixa tarda a la planta de psiquiatria del mateix hospital on estava.
Dos dies desprès, mentre l’Anna dormia narcotitzada un grup de familiars i amics acomiadaven l’Elisa en un funeral íntim. La van incinerar, i la seva família guarda les seves cendres per donar-les a l’Anna, tal i com els va demanar un dia l’Elisa; “Si mai em passes res...”
La resta de la història la coneixen aquestes parets, la coneixeu vosaltres i la conec jo.
Aquests són els fets, la tragèdia, l’única realitat que he d’assumir i que gràcies a vostè, Dr. Fernández, he aconseguit recordar. M’he de superar, seguir el meu camí, viure o sobreviure, acceptar la veritat. Procurar trobar una escletxa d’esperança, ser valenta, tirar endavant, i ara sé que ho puc fer. L’Elisa és morta, ja no li escriuré més, no té cap sentit, solament em resta dur les seves cendres, tal i com era el seu desig, a Menorca, i escampar-les en el bressol turquesa de les seves aigües, una nit de lluna plena.