5-CARTES PER ELISA - CARTA INCOLORA

CARTA INCOLORA
1 de setembre del 1.995
El meu aniversari, i tu no hi ets

Són les deu de la nit i avui és el meu aniversari. L’Encarna s’ha assabentat i m’ha fet fer un pastís.
A l’hora de berenar, mentre estàvem totes les internes mirant el televisor, ha entrat a la sala i com qui transporta un preuat tresor, tot xisclant com una esperitada el “cumpleaños feliz”, bé, ella diu: “cunpreaño feliiiii”, que pel cas és el mateix, tot fent una ensopegada dos metres abans d’arribar on jo estava asseguda que ha estat un miracle que no m’estampés el pastís pel morros, l’ha dipositat en una la tauleta, davant meu, i tot d’una s’han posat totes, infermeres i internes, a picar de mans. Quaranta espelmes de colors lluent alegrement, quaranta flames, quaranta espines que se m’han clavat al cor com puntades d’agulla. Les he bufat, és clar, davant de tota la colla que corejava sense parar que demanés un desig i, naturalment, l’he demanat, tot i sabent que no s’acomplirà, però... per què són el pastissos, més que per demanar desigs irrealitzables.
L’any passat, com tants anys que vàrem passar plegades, el pastís me’l vares fer tu. Recordo bé que et tancaves a la cuina i em deies que anés a fer un tomb perquè tu estaves ocupada, Ah! I que no podia tornar abans de les vuit del vespre, que era una sorpresa, un secret a crits com si diguéssim. - No deies que t’agradaven tant les sorpreses ? Em preguntaves. – Doncs apa! Agafa la porta i no tornis fins les vuit, ni un minut abans, entesos? Ja veus, com si jo no sabés que totes les coses estranyes que venies fent els darrers dies no eren, ni més ni menys, que els preparatius per la meva festa. Arribaves a casa més tard de l’habitual, carregada de bosses, les buidaves i amagaves el seu contingut no sabré mai a on, perquè encara que busques i busques quan tu no hi eres no vaig arribar a trobar mai res de res.
Un any, em vas dir: - Estic preparant el teu aniversari i tu has de fer veure que no saps res, ja ho sé que no ets “tonta”, però, a que et fa molta il•lusió? I tant!, et vaig respondre, qualsevol et deia que no!
Les vuit!! Quin moment. Tot i que ja sabia, més o menys, el que m’esperava, tornava a casa amb la sensació de tenir un grapat de papallones voleiant-me dins l’estómac, les meves passes s’alleugerien i debades arribava abans d’hora, llavors havia de fer una o dues voltes més, vorera amunt, vorera avall, esperant que fossin les vuit en punt, ni un minut més.
En posar la clau al pany jo ja sabia que tota l’estança estaria a les fosques, i que tu, evidentment, esperaves que jo digues, alguna cosa així com: - Elisa??? Elisa??? Serà possible que ara hagi marxat aquesta. Era llavors quan tu encenies les llums i tot al meu voltant era una GRAN festa d’aniversari. Globus de colors escampats aquí i allà, espelmes enceses per a tot arreu, un ram amb trenta roses vermelles just al damunt de la tauleta (el dia 30 de desembre va ser el dia que ens vàrem conèixer, des de llavors cada any, sense fallar-ne ni un, em compraves un ram amb trenta roses). L’encreuat! Oh! Això no podia faltar. Era el joc en què a mesura que jo l’anava solucionant m’anava trobant pistes que m’indicaven el lloc exacta on tu havies amagat el meu regal. Te’n recordes? De vegades m’hi passava hores abans no el trobava, i tu t’ho passaves d’allò més bé, sembla que et vegi, asseguda al sofà, bevent a glopets una copa de vi blanc i gaudint com una ximpleta mentre jo m’esforçava en el trencaclosques dels pebrots. El sopar deliciós, com sempre, tens la mà trencada per la cuina, jo, ho reconec, sóc una inútil en els fogons, però tu, una artista has sortit a la teva mare al cel sia. Qualsevol cosa que facis et queda bé, deies que era perquè cuinaves amb molt d’amor i això els ingredients ho notaven i de resultes el menjar sortia bo.
Aquest any, aquí, a la residència, o millor dir-li pel seu nom, al manicomi, el meu aniversari ha estat una veritable merda. D’entre tots els records que poc a poc vaig recuperant, el dia d’avui, justament, me’n porta de bells, preuats, dolorosos records, com sempre plens de tu.
Estic a punt de creuar una línia Elisa, ho sé, però no avui, no ara, no sé si estic preparada per fer-ho, no sola... però no avui, no ara.
T’estimo més que mai, amor meu.