UNS AMICS, UNA TAULA I UN XAI

UNS AMICS, UNA TAULA I UN XAI.
Diumenge, estic esmorzant a la meva terrasseta d’escassos quatre metres quadrats. Una tauleta de fusta de reduïdes dimensions, fa de safata d’un petit banquet matiner. Café amb llet, torradetes amb tomàquet i brie. No manca ni el suc fet amb taronges d’aquelles que tot i tenir una textura abonyegada, dolcegen per haver estat llevades a temps de l’arbre. La vista fixada en la Catedral que amb la cara ben neta, te cura de la ciutat que sembla desvetllar-se a càmera lenta. Escolto els sons matiners, els xiscles de les gavines puntuals a la nostra trobada, el veí que passa la segadora amb aquell trontoll insistent, penetrant que gairebé s’incorpora al paisatge. Faig veure que no el sento. Amb la ment en el present, no vull desaprofitar ni un polsim d’ aquest estiuet primaveral que em convida a xalar de l'escalfor dels primers raigs de sol. La trucada de la Isabel oferint-me la trobada amb una colla d'amics compartint un dinar al voltant d'un xai, m’ha semblat del tot irrebutjable.
És un ritual anual. En aquestes dates el xai és converteix en l’excusa perfecte per reunir-nos a tots. Una masia de pedra, solemne s’erigeix enmig d’un paratge obert, farcit dels colors, grocs llimona, vermells maduixa, verds raïm, alguns més intensos d’altres més esmorteïts.
En arribar, una gran taula parada per acollir-nos. El xai que recorda la impetuositat del que ha estat, gira en unes forques sobre les brases. Es un acte metòdic, pausat però constant.. L’escena ens aplega al voltant del desvalgut animal. Sembla que res ha canviat, cares conegudes i altres de noves. En Rafa amb alguna cana de més, li senten be. La Isabel riallera, amb l’actitud distesa de sempre. La amfitriona atenta i disposada. Ara unes cerveses i un fuet, esveren una mica els nostres estomacs. La gent va arribant. Cadascú porta un plat i entre tots el presagi d'un suculent festí.
La taula guarnida amb uns petits gerros amb flors silvestres i unes ampolles d’aigua de vidre gravat que semblen sortides del rebost de l’avia. Tot evoca els bucòlics paisatges de la Toscana. Comencem amb unes truites delicioses, de bolets, d’espàrrecs verds i de patata i ceba. L’ou al seu punt just de cocció, es desfan a la boca. El cus-cus amb verdures fresques i un toc de menta que el fan més aromàtic.. Em sorprèn amb quina facilitat fem nostres els plats que venen d’altres contrades i sovint rebem amb recança les persones que ens els ofereixen. La temptació d’una amanida de canonges amb poma i fruits secs. Avidesa per tastar–ho tot. L’estrella del dinar és a punt. Olor a brasa, a carn rostida. Tallat de forma maldestra, ens el servim amb el trinxant. Tots ens delectem amb la seva textura melosa, el sobre més cruixent. Sense additius, només el gust exquisit del que s’ha cuinejat sense presses. El vi ara negre, que ha portat en Xavier, el somelier del grup, rega i distingeix l’àpat.
La marinada fresqueta que ens acarona sense adornar-nos, ens recorda que no ens podem en refiar. I com es pot dir que no, a una coca de vidre deliciosa, directament arribada de l’Empordà, a una nata esponjosa com un núvol blanc, totalment irresistible. El cafè no queda orfe amb la temptació del Ferrero Rocher, orujos i licors d’herbes.
Entre riures i converses ha transcorregut el dia plàcid, distès. El cel ara rovellós ens convida a retirar-nos amb la mateixa complicitat de l’arribada. Una rúbrica perfecte per un record inesborrable.