Unes calces vermelles de regal a la rentadora.

Un relat de: T. Cargol

La rentadora era nova però per alguna raó no funcionava. Les noies llogateres, acostumades a estudiar, s'havien mirat les instruccions curosament però sense èxit; eren joves però ja tenien un aire de maduresa consolidat.

Sense saber molt bé perquè li va tocar ser el responsable, de facto, del funcionament dels electrodomèstics d'aquell pis d'un familiar. Potser per la particularitat de ser un home.

Es va acostar a la màquina situada en l'estreta galeria de pati interior, adoptant, un aire, un paper, exageradament professional que es devia, potser, a que ella, amb els joves i generosos malucs seus, era allà. No podia deixar de notar-la, tot i enfundat en la seva adoptada personalitat de professional llauner. De reüll va poder veure, sense entretenir-s'hi, la seva boca formosa que es difuminava en una coloració rogenca tot al voltant dels llavis, grans però no excessivament molçuts.

Es va arrupir per mirar-se els comandaments de la màquina, no podia ser gran cosa, però calia trobar-la, conscient, al mateix temps, que era ben a prop del seu parrus que els seus texans insinuaven lleugerament. Li semblava sentir una escalfor en el dors de les mans emanant d'aquella part del seu cos. Només un moment es va concentrar en assaborir aquella proximitat que no el deixava precisament indiferent. Era difícil, sens dubte, mostrar-se plausible en qualsevol paper.

Poc temps desprès d'aquesta sensual sessió de treball, llaunera, que no podia sinó acabar sense resultat, l'atzar va fer que es trobessin de cara, ella amb el grup tot fent un passeig pel parc; quina casualitat! Es van saludar i els va fer unes indicacions precises sobre la millor manera de visitar-lo, ara amb l'uniforme i la nova personalitat adoptada de guia de la ciutat, novament poc plausible atès l'indissimulable atractiu que tenia la noia. Aquell nou contacte li havia deixat una càrrega d'electricitat a tota la pell del cos començant per les arrels dels cabells.

Tot semblava una casualitat, això si molt satisfactòria, res d'estrany fins allí.

Tanmateix, el dubte sobre si la trobada havia estat una mera coincidència, li va aparèixer, poc desprès, quan volent parlar amb aquell client, tant de missa - que li havia fet una mala passada econòmica - i amb el qual desitjava ferventment tenir-hi unes paraules, va encertar, precisament, el moment en que obria la porta de casa seva, en un carrer proper. Mai, des de que vivia allí, s'havien trobat en aquella circumstància.

Estava realment desconcertat per aquesta i altres petites casualitats, no nombroses però significatives. Es preguntava si hi podia haver quelcom de percepció extrasensorial en aquests fets. L'atzar pot existir, però si és molt gran, val més no refiar-se'n i començar, tal vegada, a pensar en altres coses.

Primer de tot s'interrogà sobre si podia ser causa d'algun perjudici sobre els familiars que l'envoltaven. Podia, per tant, ser factor de malastrugança? Si disposava d'alguna mena de capacitat desconeguda, podia arribar a ser negatiu? Això si que no! S'aplicava , amb no massa destresa, a buscar i manifestar tots els aspectes positius dels seus, gairebé de forma exagerada. Es preguntà, fins i tot, si un triple fallat en el partits de basquet dels seus fills, podia ser per culpa seva, deure's a una acció negativa inconscient molt profunda.

Amb totes aquestes circumstàncies ja gairebé oblidades, un dia, poc temps desprès que les noies haguessin deixat el pis, pel carrer, va creuar-se amb un altre grup de persones joves, nois i noies; tot passant es va fixar involuntàriament en uns llavis, vistos al vol; eren grans però no molçuts i amb un cercle rosat i calent envoltant-los. Immediatament, tot i la rapidesa de l'acció, desprès d'haver-se creuat, va saber que era ella.

Però el que per a ell, va ser definitiu, i el va confirmar en que quelcom d'estrany havia passat, fou trobar aquelles calçes vermelles minúscules que només de veure-les ja posaven a prova la màxima capacitat d'estimulació, oblidades a la rentadora, amb el seu nom a retolador.

Es va imaginar un altre cop l'engonal depiladet amb tot ben recollit amb la minúscula tela per darrera i sobretot per davant. Va agrair aquell regal de la natura sobretot a la seva edat, i va reviure els seus moments de llauner, intuint que ja aleshores devien - les calçes - estar complint la seva comesa sota els texans, ben a prop seu. Acte seguit el seu pensament, havent tancat el cicle d'aquell seguit d'incidents, es va relaxar. L'atzar havia tornat per ser de nou l'amo de les circumstàncies.

Comentaris

  • Res no és casual[Ofensiu]
    voltor | 04-09-2010

    Guarda-les potser algun dia les podràs tornar a la seva propietària i t'ho agraïrà.

  • Bo, bo...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 25-03-2006 | Valoració: 8

    Quines fantasies... Ja tots ho tenim, això, oi? Les fantasies eròtiques amb la llenceria...

    Em recorda una mica cert personatge espanyol que també tenia aquestes imaginacions...

    Felicitats.

  • Cargol treu banya, puja a la muntanya !!![Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 27-06-2005 | Valoració: 10

    Hola,
    M'agrada això de dir i no dir, de fet és el que tots voldriem fer SEMPRE, oi ?. I mira, surt quan surt.
    Cargol, espero un relat teu a www.guimera.info/avui/tribuna nosaltres som la pàgina del "forat negre" de la Catakunya interior; però una mica de color sempre dona vida, oi ?

    Gràcies.

    mora.a@guimera.info

  • Discurs[Ofensiu]
    Mon Pons | 25-03-2005

    Hola, T. Cargol, gràcies altra vegada pel teu comentari a “la dona sense obra”. Ah, de cap manera et considero pedant, sinó una persona que simplement opina, o que té un criteri propi de les coses. En quan a l'atzar, el món determinista o probabilístic, en podem parlar quan vulguis. Et passo un “resum” del meu discurs.

    Sovint penso que les interaccions són com una espècie de bombardeig mutu. Nietzsche deia que cada minut que passa s'empassa o devora l'anterior. Podria ser cert (o no); jo crec que l'aprehensió de les coses queda fixada en el nostre intel·lecte, encara que moltes vegades no ens adonem i aquesta “informació”, que anomeno “entropia negativa” és semblant a una secreta remor que surt a fora o a l'exterior amb les nostres obres. Les secretes remors, però, deixen de ser-ho quan formalitzen el nostre pensament amb els nostres actes i creacions. Això ens permet entendre la nostra manera de ser i de pensar. I sobretot de ser persones lliures.

    No es tracta d'explicar les nostres coneixences, però sí de donar a conèixer el nostre esguard o mirada que tenim sobre les coses. És difícil, gairebé impossible, de pintar el vent i el silenci, com deia Leonardo da Vinci; però podem pintar el brunzir del nostre sentiment. Podem sentir com brolla l'art del nostre interior més profund... i amb això, no calen pas misteris ni justificacions de cap mena. Només caldrà entendre, amb humilitat, la nostre existència.

    Per experiència sabem que la vida ens delimita amb influències constants (o interaccions), només pel sol fet d'existir. La comprensió de les coses s'hi pot arribar a través d'una percepció i punt de vista molt limitats. I jo, en aquest sentit, no hi veig grans distàncies entre disciplines naturals i ciències humanes: és un tot unitari. La distinció que fan algunes persones, segons Noam Chosky, pot ser enganyosa, el que es distingeix és, segons ell, amb els conceptes de matèria i ment. La matèria és susceptible d'estudi per la ment i, aquesta, té la capacitat de comprendre, de discernir i de percebre “parcialment” les coses.

    L'Univers en el que tots hi estem submergits el podem dividir, doncs, en dues parts: una part minúscula, que és la ment, i un altra que és tot el que resta. És cert que aquesta última part és la que interacciona amb la primera i, aquí, ja podem introduir el concepte del coneixement.

    El coneixement, no obstant, de vegades és confús, doncs la realitat se'ns pot presentar tèrbola i obscura... Per altra banda, la recerca del coneixement de “la realitat” està en la inquietud que produeix el desconeixement de la pròpia realitat. Això ens pot fer considerar que totes les coses i totes les informacions que rebem del nostre entorn s'han de observar a nivell de “probabilitat d'ordre” i no com a realitats de coneixement absolutes.

    Sabem que existeixen percepcions que falsegen els fets. Per això mateix, penso que no podem triar mai lliurament. Potser que només tinguem la il·lusió d'entendre les coses, a les persones i a nosaltres mateixos.

    Tant la ciència com la filosofia són disciplines que investiguen. Per a mi, l'Art, és també investigació, un esbrinament i una recerca en majúscules. Sabem que la ciència intenta desembrollar els misteris del món elaborant projectes d'investigació i d'estudi, aportant fórmules i teories i que la filosofia reflexiona sobre l'home partint d'un coneixement empíric. No és l'Art una barreja de tot això? No és l'Art una recerca infinita?

    Entenc la vida immersa en un infinit sistema obert. Les interaccions mútues o recíproques entre les persones (i entre totes les coses) són permanents. Això implica el moviment, el canvi, el temps... i el procés irreversible de la mateixa vida. En conseqüència: hi ha una dinàmica (i una termodinàmica) perseverant, assídua, fidel i tenaç que ens acotxa, que ens crea i ordena (i ens desordena). Una dinàmica que ens fa viure i morir, que suposa un ordre i un contraordre (una entropia). Per això mateix, em fa pensar que som un producte del nostre entorn i aquest un producte nostre i, com a obra nostra, ens hi emmirallem. Però el món també ho fa amb nosaltres.

    Les persones, en general, intentem dominar a la naturalesa amb un combat continu, sense poder-la domar completament. Sempre hi hauran dubtes del perquè experimentem i explorem. Aquesta exploració del món és el resultat del nostre treball, que es podrà entendre des de la qüestió de la nostra pròpia identitat.

    L'Art és una unió inseparable a la vida. Gairebé sempre l'efecte que transmet qualsevol recerca de qualsevol cosa i, finalment, qualsevol obra com a resultat, pot ser un valor transformatiu d'una experiència prèvia. Aquí radica el locus de l'art. J. Wagensberg diu: “de vegades imaginem que existeix un succés del món que no dopem explicar; les imatges que disposem no encaixen amb alguns fenòmens. Aleshores, comencem a buscar dins del domini (qualsevol sistema triat) de les lleis universals. Llavors trobem explicacions i respostes que entenem d'una “manera especial” i que ens faciliten transmetre el nostre coneixement.

    El meu treball em serveix, en últim extrem, per a “revisar” el meu coneixement que, en el pas del temps, es determina metamòrficament. De vegades tinc la necessitat de modificar els objectes o de donar-los-hi un altre sentit. El altres moments respecto la seva història. Les idees de “memòria” o de “temps històric” fan que consideri que el factor “temps”ja fa el paper de catalitzador, provocant el canvi...

    Entenc, també, que dins la vida les formes es transformen de manera irreversible cap un desordre mecànic (destrucció, degradació, etc.), però que es condueix -a la fi- cap un ordre geomètric (àtoms, molècules, cristalls, plantes, animals...) En definitiva, la vida es manté per forces oposades, però sempre buscant l'equilibri.

    El meu discurs és un intent d'ordenar les meves experiències; més enllà del que és estètic. Puc dir que fabrico el meu propi paisatge (lliurament) del que conec o sé. I del que desconec. Això m'obre les portes per ampliar-lo i, finalment, ampliar el meu coneixement. Si la meva obra aconsegueix dialogar amb mi, possiblement ho podrà fer-ho amb els demés.

    Una abraçada!

    Mon

  • l'atzar[Ofensiu]
    Mon Pons | 24-03-2005

    Gràcies, T. Cargol pel comentari. Ja em diràs qui va dir que “l'Art és conseqüència de la sublimació de les frustracions...” eh?

    Potser l'atzar i les vel·leïtats del destí sacsegen sense lògica la sort de les persones, pilotes entre les cames de déus enjogassats.

    (...)

    -una voluntat d'aprehendre l'ésser.
    -és la imatge de la necessitat de ser o construir l'ésser.
     
    Andy Warhol no va pensar que tota re-presentació necessita d' una idea,
    per a esdevenir-se una realidad (efectiva).

    -L'azar és una idea, en ella la voluntat del subjecte mai troba sentit en sí mateix.

    -El subjecte està gairebé obligat a donar-se sentit.

    -Quan és l'atzar el qui t'orienta. (...?)
     

  • i encara més...[Ofensiu]
    pèrdix | 21-03-2005

    Espiadimonis, i T.Cargol... la introducció als dos relats és exactament la mateixa.

    No sé si és màgia, atzar o interacció inconscient...

  • jo també em vaig perdre una mica[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 21-03-2005 | Valoració: 9

    ja havia llegit el teu relat no t'ho havia comentat, em va agradar però em traquilitza veure que no som l'ùnica que s'ha perdut una mica, però en conjunt el vaig trobar un bon relat ..

    una aferrada

  • Més coincidències[Ofensiu]
    Espiadimonis | 21-03-2005

    Acabo de llegir "a,t,z,a,r", de perdix, i salto a aquest des del teu comentari a aquell, i els dos tracten de l'atzar. Una coincidència? No? És igual. M'ha agradat aquest relat, potser hi ha trossos en que m'he perdut una mica, però en general molt ben trobat.

  • No m'ha convençut.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 11-03-2005

    No sé... no m'ha agradat prou.

  • Jo crec que sí,[Ofensiu]
    pèrdix | 06-03-2005

    que sobretot a l'edat del protagonista, l'escalforeta en el dors de la mà pot provocar una petita i màgica modificació de l'espai-temps que pot fer pensar en quelcom sobrenatural. I tant que és possible, collons si és possible.
    Potser per això al final les calcetes tanquen el cercle.

    Bon relat

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: