Una tarda de primavera adolescent

Mentre vagi esdevenint el pas dels dies i aviat dels anys i vagi oblidant el teu amor dolent, aniré refugiant-me en diferents situacions, que a més tindran el mèrit d'agradar-me molt perquè sinó no em podran allunyar del teu record dolorós. Una d'elles seran els i les adolescents, acompanyar-les, escoltar-les, dubta amb elles i ells, juga als seus jocs, dir-los que les armes són per matar, intentar seguir les seves converses d'històries fantàstiques o fer com si les seguís, no escridassar-los mai però mostrar-los preocupació si em fan patir. Quin refugi més dolç! Em podria fins i tot oblidar de tu! Però serà la vida tant generosa? Sembla que aquesta feina està només destinada a gent privilegiada, ho seré jo?
Em sento tant lluny de tu quan sóc amb elles, és tant fàcil parlar-los, s'adonen de tantes coses. Crec que és la millor edat del món! Necessito tant està amb elles ara que sé que tu mai més tornaràs. No tot el temps, però sí molt de temps, ja sé que han de créixer sense adults que han de construir la seva vida i només quan elles vulguin les acompanyaré amb molt de gust. Una mare em donava les gràcies per acompanyar-les a la sortida. Ni s'imagina com estic d'agraïda jo que els i les seves joves hagin volgut que les acompanyés. Quina sort que tinc! Quantes coses maques em veuré obligada a trobar d'ara endavant! Ja veus tot per tenir la mala sort de conèixer-te!