Una pensada de lluna plena

Durant molt de temps vaig pensar que en aquesta vida si no eres poeta o tenies molta capacitat de relacionar noms i conceptes escrivint i parlant, havies d'anar-te suïcidant progressivament perquè no aportaves res important al món. Així de cru. Crec que el que em va dur aquesta línia de pensament i acció,va ser el prendre'm com a model, jo que feia temps que havia menystingut els models físics, dues o tres persones que coneixia, i havia conclòs que tothom havíem de ser com ells, o no valia la pena viure. Així tal qual com un emperador romà que decideix qui ha de viure i qui ha de morir, tot i que jo era alhora emperador i condemnada a mort.

Em va costar molt sortir d'aquest reduccionisme, anys i panys. Però a mida que em barrejava amb tota aquella gent que tant m'emprenyava la meva vida va començar a canviar.

Un bon dia de primavera vaig quedar amb una coneguda per a fer experiments, varem quedar a la platja. Em vaig estirar a terra em vaig posar davant d'aquell cos seu grandot i paralitzat i vaig visualitzar-lo com una estàtua de marbre blanca d'una dona amb corbes, per tant una dona jove, no? Si em veiéssiu, estic somrient. Això era el que m'havia semblat quan vaig estirar-me a la platja al seu costat. Em vaig espantar o no us hauríeu espantat vosaltres de seure davant d'un cos de carn i ossos que de cop i volta sembles de marbre?

L'objectiu de la trobada era convertir el seu cos en el meu ex-company. Sabia que ella no era el meu company però m'hi feia pensar. Havia estat buscant al meu company per terra i mar durant molt de temps i havia patit la desesperació de la seva absència i així estava ben feliç de retrobar-lo en aquelles carns, ni que només fos en forma de sensació, el cos d'aquella dona amb corbes m'evocava alhora una estàtua i a ell. Cap de les dues coses em feia sentir bé, però amb ell l'havia buscat, això era cert, mai no m'hagués pensat que ni insistint el podria trobar en aquell enorme cos. Què silenciós que ho guardava!, vaig pensar.

Ens varem abraçar, llavors ella, que per mi era ell, em va dir que em notava rígida i jo pensava que la notava morta, panteònica, més aviat, i això va ser el que més tard li vaig dir, ella no em va contestar, i crec que això volia dir que em donava la raó

Llavors vaig decaure com sempre feia en els braços d'ell i ella que era tant rígida com forta, em va dir, que no digues mai que no podia més amb viure les coses a mitges i va continuar dient-me que aquesta vida era això: experiències a mitges, i entre totes em va dir amb veu que denotava els seus dubtes, entre totes sense saber ni com calia anar teixint l'experiència sencera.

I aleshores em va venir al cap si formaria part de l'experiència de vida plena allò de tenir estudis superiors, la meva màxima autotortura recent, ja que veia que s'allunyava molt de fer el paperot a la societat, que era al cap i a la fi allò que tothom havíem de fer, fos on fos, ella em va contestar que sí que era necessari en va dir, calia el titolot amb caràcter de passaport però també molta, molta barra, per a experimentar quelcom intens a la vida, bé, va fer una diferenciació, en alguns casos calia molta barra, en d'altres només calia estendre's a la sorra i sentir, però aquesta darrera ningú no la pagava.

I així com sempre havia fet, vaig repetir els rols i ella que era ell, va tenir l'autoritat de decidir que calia fer i què no. Ella m'ho va contestar tot d'ell i de la vida, amb allò ja podia descansar durant molt de temps, no calia ni que pensés més. Hi vaig pensar, però, que sovint es trobaven les respostes on no ens esperàvem, les respostes sí, la intensitat no, només calia pensar, un altre cop, que el problema o l'anhel podia materialitzar-se, bé el verb seria sensacionalitzar-se, en qualsevol cosa que es posava al davant però que aquest cop i en general quan ho triàvem, s'hi posava de forma pacífica, llavors teníem temps d'analitzar-lo. Tancada a casa, vaig pensar,esbrinar les respostes era molt més complex.

I aleshores em vaig recordar d'aquell pobre desgraciat, així anomenava al meu company desaparegut, que havia d'anar copsant a cop de ferides als altres tots els seus misteris interiors, perquè no sabia com més fer-ho.