Una parella per celebrar

Podríem dir que eren una parella de bons amics. Feien molta patxoca. Quan passejaven per la Rambla, cap al Port, i caminaven davant de les terrasses on molts veïns i turistes prenien un vermut se’ls miraven de dalt a baix perquè feien molt de goig.
Ell alt i prim, sempre amb aquell tarannà tocat i posat. Semblava un ú.
Ella s’havia tornat més grassoneta, amb les seves corbes a l’alçada de la pitrera i de la cintura. El cert és que amb els anys havia anat guanyant pes però conservava aquestes línies sinuoses que encara feien girar més d’un cap. Era com un tres personificat.
Aquella tarda s’havien vestit de vermell, amb uns tons brillant i alegres, perquè volien ser la cirereta d’un pastís d’aniversari d’un noiet que feia 13 anys.
Per això ells eren les espelmes que s’enfilarien sobre la nata muntada, envoltats de totes les gominoles que el decoraven, i quan els encendrien anirien desfent-se, pampalluguejant, regalimant la seva essència de cera molt lentament sobre les seves formes numèriques.
Nascuts per celebrar la vida, eren una parella de números de mar de flamencs. I el noiet que els va poder gaudir en el seu pastis se’ls endugué de record de tant content com estava.
Era feliç celebrant els seus primers 13 anys per molt que els grans li fessin bromes al respecte. Ell no se sentia gens supersticiós i no volia deixar-se influenciar per foteses.
Per sort seva, se sentia enamorat d’una nena que també tenia la seva edat, la Clara, i per res del món espatllaria aquests moments tan bonics.
Era la primera vegada i descobrien els primers petons.