Una nit més a València.

I un cop més m'assec al banc on va començar tot i em promet que serà l'últim cop.
I avui no hi ets. Ahir tampoc...

Veig una tarda més com acaba el dia mentre el crepuscle fa de foc les torres dels Serrans i dibuixa l'ombra de la gent a terra, els cotxes fan renglera de fars i el xiuxiueig dels ocells va fent silenci davant de l'arribada imminent de la foscor, i jo amb els ulls de flama i el cor de gel m'aixeco i m'endinso en la ciutat per trobar caliu, per tornar a trobar-me.

Cau la nit a València mentre enfilo el carrer dels Serrans per trepitjar el barri del Carme. Als auriculars em sona Estimar-te com la terra de Ginestà i òbviament m'afono. D'aquells amants que perfectament haguérem pogut ser la inspiració de l'Estellés, avui no en queda res només un grapat de racons on recordar-nos i un anhel tan arrelat a dintre meu que ja ens fem amics.

A la plaça del Tossal m'aturo i m'endinso una mica dintre del bullici de la gent que hi ronda. Parelles que passegen l'amor, de turistes socarrats també hi ha i de gent que fa brindis amb les copes i d'altres que com jo pareix que baden per la ciutat sense destí. Tantes mirades a aquella plaça, però de cap com la teva, on la podré trobar no ho sé...

I ara jo encara seré rondinat per aquesta ciutat i entre els seus carrers places i cantonades m'adonaré que mai trobaré res que es paregui al que vaig veure als teus ulls i potser aleshores m'aturo i respiro i aquesta ciutat que porto tatuada als peus per fi farà silenci i deixarà de cridar-me en silenci cada capvespre el teu nom.