Bancals de vida.

"La Terra parla, escolta i mana."

Així era el mantra del Toni, un home de costums que cada matí envoltat de nit es llevava i començava el ritual: Al lavabo es tirava dos grapats d'aigua gelada a la cara i amb la mà encara humida es pentinava els cabells.
Feia cafè i el prenia en silenci, assaboria cada glop mentre esperava els primers clarins del dia per sortir. Es cordava les espardenyes amb cura i es preparava l'esmorzar: dues llesques de pa, formatge i un raig d'oli que col·locava amb cura dins del sac que es penjava a l'esquena. I així dia rere dia, fos festa grossa o de guardar, a trenc d'alba i amb el ritual fet, el Toni marxava cap al bancal.

De passes curtes i esquena ampla la vida del Toni passava entre oliveres i séquies, era fill de la terra hi viu per ella i també n'es consent que acabarà dins d'ella i això dintre seu li aqueta l'angoixa davant la por de l'acabar.

No en sabia massa de lletres ni de nombres, però n'era capaç d'endevinar l'hora només mirant al cel, s'anticipava a les tempestes, i entenia quan la terra li demanava aigua o quan n'estava tipa, sabia quan tenia massa sol o quan tenia fred. Però la Terra també l'escoltava i li donava, tot el que necessitava per viure, per això el Toni s'estima tant la terra, justa i agraïda, dolça i aspra...

Un dia més el sol s'esmuny a les muntanyes, i fa tonalitats d'ocre a les terres amb les taques Dels ocells que la voltegen. El Toni marxa un dia més per a l'endemà tornar a començar al lloc on tot naix i on tot acaba, la terra, el seu particular paradís...