PER A QUE NO M’OBLIDES.

El matí, comença a clarejar mentre prenc café a la teua cuina.Ja s’ha tornat rutina donar la benvinguda als dies així …
Entre a la teua habitació encara fosca i et desperte suaument, em mires i mires desconcertat l’habitació, no saps on ets ni qui soc, i jo, com cada matí et recorde que soc Joel, el teu fill menut i que estem a ta casa. Després t’aprope les fotos que tens al damunt del tocador i recordem qui és cadascú i em mires amb ulls tristos …

Més tard et llave, et pentine i t’ajude a vestir-te mentre et familiaritzes amb mi, amb la meua presència, amb la meua veu i em dediques algun somriure i algun: Qui m’havies dit que eres? És vosté d’ací?... I quan preparem l'esmorzar em dius que aquesta melmelada que t’he posat t’encanta i que no l'havies provada mai malgrat que portes mitja vida prenent el mateix desdejuni.

A l’hora d’eixir a passejar a l’espillet del rebedor et passes la mà pels cabells i tels pentines per després posar-te la gorreta, costum que no l’has perduda mai. Prenem café al bar de sempre i mentre passegem pel barri ens topem amb la casa on vas nàixer i la recordes i em contes la història de la teua arribada al món aquell dia que plovia tant, però no aconsegueixes recordar la data, però jo que la tinc gravada al cor, et recorde que vas vindre al món un 21 de juliol de 1936.
Ara tornem a casa, farem dinar i farem la becadeta fins ben entrada la vesprada.

Ja fa cinc anys que vam rebre el diagnòstic d’Alzheimer el vas rebre tu i tots els teus. Des d'aleshores ens ha canviat a tots, la forma de relacionar-nos amb tu, el conviure amb els teus sentiments de por, desconfiança i en trobar-te estrany en el teu lloc de sempre, i hem aprés a mirar-te als ulls per trobar al nostre pare, al nostre avi, al nostre germà…

Ara t’escric aquesta carta on et conte la nostra rutina malgrat que, per a tu és tot nou i desconegut cada matí. Ara et deixe aquestes paraules perquè les llisques cada dia i per a que no m’oblides.
T’estime.