ARRELS.

ARRELS.



Si parlem d'arrels, n'estic segur que coincidirem en parlar d'allà on l'aigua busca la terra i els capvespres besen els bancals. D'allà on es parla el llenguatge de pell, on les abraçades prenen sentit, on t'aborrones amb un t'estime...
Allà, allà és d'on vens, d'on ets i el lloc on sempre tornar quan la foscor guanye la partida.

És allà on estimem els nostres i també on ens deixem estimar, on els carrers es tornen llar, i el temps, i de vegades també la vida, s'aturen, ens reinicien i ens ajuden a ser sense cap més condició que la de ser.

Allà on trobes les respostes, inclús a les preguntes més incertes i també trobes la pau...
És on tornes en rialles la tristor i també és allà on un crit a taula sembla la més dolça melodia i on les vivències de tota una vida et fan prosa dintre al cor.

És allà on la vida s'ompli cada cop que et veu tornar i on tu t'omplis de vida, on floreixes i renaixes.
Allà on estimes de debò, on trobes l'esperança, l'entusiasme i l'empeny per continuar. És allà on la vida mai decau, on tot torna a començar quan més ho necessites.

I no, no tractes de buscar enlloc... Aquest lloc només el trobaràs escoltant a dintre teu...
Estimat, estima, rodejat de la teua gent, del que de debò et fa feliç, del que somies, del que idolatres...

Per què, no és veritat que al cap i a la fi no som més que d'allà on som feliços?
I tu? On ets feliç?