Capvespres.

Torna el capvespre,
el cel, taronja oberta,
que encén les teules,
la passió,
l’emoció del que s’amaga...
Les ombres s’enlliten amb la llum,
l’alegria es penedeix,
les mirades dicten,
l’esperança d’un inici,el neguit del acabar….

Torna el capvespre,
accelere les passades,
i perfile la silueta de carrers i cantonades,
enlairat com ocell sense gàbia,
sense amo,
i et busque,
entre la gent,
entre les veus,
entre els meus deus...
Torna el capvespre,
i la ciutat,flama que flama,
i el meu cor, brama que brama,
i tot es crema,
si no hi ets,
si no et veig,
si no et sent,
en aquesta ciutat que em crida el teu nom.

Torna el capvespre,
i m’esdevé a l’imaginari,
ataronjada,
ta imatge efímera,
que s’esquerda lentament,
i em fa patir,
notar-te l'absència,
no veure’t els ulls,
que ja no em miren,
ni en el plaer del pensament.
I aleshores m’apodera la tristor a dintre,
i tot jo,em faré flama,
com aquesta ciutat,
que crema,
que em crida el teu nom...