Una nit màgica

Una nit màgica.

El calorós mes d'agost d'aquest 2003, vaig anar, amb un grup d'amics, de viatge turístic a Sicília. El dia 8 vam arribar a Agrigento, Vila del Templi. Era mitja tarda quan amb la guia local vam fer, a peu, els 3 quilòmetres més plens de temples antics que mai havia vist. Sota un cel intensament blau."Sense un sol núvol que ens amagués la claror". El sol queia de ple sobre nosaltres. Les explicacions històrico-mitològiques eren força interessants, però la suor ens amarava i la calor ens anorreava.

Acabada la visita vam anar a l'hotel ansiant la dutxa reparadora i el canvi d'indumentària. Ens vam vestir de gala, ja que era l'últim dia del viatge i al vespre ens esperava un sopar de comiat.

El cel era tan diferent del de la tarda! S'havia vestit de tul negre cobert de diamantines estrelles que es feien mirar, no pas com aquell sol que feia poc ens cegava. L'ambientació terrena no volia desmerèixer en bellesa. Entorn les aigües turqueses de la piscina, que talment semblava un llac envoltat de vegetació, difuses llumetes competien amb els estels, creant un marc incomparable per la trobada final. Les taules, rodones i acollidores, també vestien de gala i aportaven la seva cèria llum central, voltada de flors. Una petita orquestra ambientava musicalment l'escena. Hi havia bufet lliure amb tota classe de viandes magníficament presentades. Els cambrers proveien de cava les copes. Bon ambient i bona companyia. Semblava que havíem arribat al summum. Però no, encara faltava el millor.

Després del sopar, mentre algunes parelles iniciaven el ball, la nostra guia va invitar a qui ho desitgés, a donar una altra volta per la Vila del Templi, ara sense cansar-nos i sense calor. Va ser una meravella. Vam anar-hi amb autocar, a marxa molt, molt lenta. Els temples semblaven encantats amb la màgia de la nit, com si els seus cossos petris haguessin cobrat vida, gràcies a una fantasmagòrica i traslúcida il.luminació. Dins l'autocar sonava la veu d'una cantant grega, l'Emma Chaplin, amb unes cançons de les quals no s'entenia la lletra, però que entonaven, perfectament, amb l'estil de l'espectacle que anava desfilant davant dels nostres ulls. En determinats moments, el cotxe donava voltes en rodó, com ballant al compàs de la música, per tal que tots tinguéssim ocasió d'admirar bé, tots els angles d'aquelles testimonials relíquies del passat. Semblava que s'apropessin a nosaltres, com per transmetre'ns algun missatge misteriós. Tot plegat resultava irreal, fantàstic, intemporal. Voldria saber recrear l' atmosfera especial que es va crear entre nosaltres, admirats i silents espectadors. A mi, els ulls se m'ompliren de llàgrimes que em lliscaven cara avall. Llàgrimes d'emoció, suposo que com una manera de vessar les sensacions que ja no cabien dintre meu (qui és capaç d'explicar el per què dels sentiments?).

D'entre totes les moltes coses bones que vaig gaudir en aquest viatge, l'emoció sentida en aquesta sortida nocturna, s'ha convertit en el millor record que en guardo. Un record indefinible, intens i íntim que no crec que oblidi mai.
Va ser una nit màgica.