Una nit a la biblioteca

Un relat de: rautortor

Aquell divendres ens havien convidat a visitar la Biblioteca Nacional. Érem una dotzena d’amics. L’acompanyant ens mostrà les diferents sales de consulta, investigació, registre, catalogació i restauració. També ens deixà veure la secció de gravats. En recordo sobretot un de la Guerra dels Segadors on hi apareixia el meu poble ocupat pels francesos que, segons sembla, van desmuntar les pedres del castell i part del campanar per fortificar l’altra banda del riu.
En acabat ens va dur al dipòsit de llibres. Només entrar vaig restar estupefacte. Mai no m’hagués imaginat enmig de kilòmetres i kilòmetres de prestatgeries plenes a vessar. Allí, a més a més dels fons primigenis, hi havia fet cap un exemplar de tots i cadascun dels llibres publicats al país al llarg dels anys. Era tan intensa l’eufòria que de bona gana m’hi hagués quedat tot el cap de setmana. Dit i fet. En un moment de descuit i amb l’excusa d’anar al servei, em vaig amagar, però abans vam quedar amb els companys que ens trobaríem a l’hotel. Així doncs, des de l’amagatall només calia esperar la quietud de la nit.
Llavors, sigil·losament, vaig iniciar l’aventura. A cada descoberta el meu cor s’anava accelerant més i més. Enmig del silenci, a banda del meu respirar, em va semblar sentir una mena de col·loquis en diferents llengües. Instintivament em vaig apropar al racó dels clàssics grecollatins. Dins d’una bombolla lluminosa com de realitat virtual, Sòcrates, Plató i Aristòtil aclarien conceptes. Vaig intentar entrar-hi, però la imatge s’esvaní. El mateix em succeí amb Safo, Horaci, Dante, Quevedo, Rosalia de Castro, Poe, Baudelaire, Lorca, Verdaguer... Era clar que només s’hi podia accedir un cop traspassat el gual tenebrós. De fet, atès el meu entusiasme, probablement preferiria estar mort a viu.

Mentrestant m’arribà una parla coneguda, propera. Eren Joan Barceló, Maria Mercè Marçal i Màrius Torres que recitava,

… hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual [...]
I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—...

... una ànima immortal.

Vaig afegir jo des de dins de la bombolla.

Comentaris

  • La bombolla.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 24-04-2019 | Valoració: 10

    Molt original i molt ben compost aquest relat que m'ha emocionat doncs en la biblioteca es pot llegir de tot i és el millor tema per a seguir llegint altres autors.
    I l'havia visitat amb molta satisfacció.
    Felicitats, Rautortor.
    Un salut
    Perla de vellut

  • Una nit o...[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 19-04-2019

    Una nit o una eternitat, s'ha de ser valent per fer el pas i escollir entrar dins la bombolla.
    Malauradament a la biblioteca del meu poble cada quatre anys descataloguen els llibres vells i els regalen (això està bé) o se'n van a fer pasta de paper.

  • Callar[Ofensiu]
    SrGarcia | 14-04-2019

    A mi també em sembla innecessari, però no puc de deixar de recordar els versos del gran Gabriel Ferrater (tot i que era de Reus):

    "Diré el que em fuig. No diré res de mi. "

    Potser una biblioteca és una perdició. Potser allí ens toca callar i escoltar.

  • Nit màgica[Ofensiu]
    Montseblanc | 13-04-2019

    El teu relat és el somni dels que estimen els llibres i els seus autors. Poder trobar-se amb ells, encara que hagin passat segles... En dir aquelles paraules el teu protagonista entrà en la bombolla. Només em sap greu pels seus amics, que l’esperaven en va a l’hotel, però tot no es pot tenir.

  • Afegitó[Ofensiu]
    rautortor | 13-04-2019


    Tot i que sembla innecessari, voldria afegir,

    Sent demà, els vigilants van entrar corrent al dipòsit de llibres perquè els sensors havien captat uns sorolls anòmals a l’interior. En arribar a la zona P 833 -poesia catalana-, es van topar amb la meva despulla, sense senyals de violència però amb un rictus de satisfacció inenarrable al rostre.

l´Autor

rautortor

222 Relats

757 Comentaris

138558 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen