Una excursió al Matagalls (Aleix i Lluna, capitol 1)

Un relat de: Amalasunta
Aleix

Es va llevar eufòric. Avui la veuria.
L'havia conegut feia poc en el centre excursionista on anava des de feia uns anys.
Després de tants mesos d'estar confinats per fi havien reprès les sortides. Durant una passejada organitzada per Collserola la va veure amb els del grup.

Ella s'acabava d'apuntar al centre. Com tots, necessitava aire fresc desprès de tants mesos tancats. Van connectar de seguida. Es deia Lluna.
Li va semblar molt maca, els cabells llargs li queien fins a mitja esquena i tenia uns ulls de color glauc que semblaven hipnotitzar-lo quan el mirava.
Van passar tota la sortida parlant i en acabat, s'havien intercanviat els telèfons per mantenir el contacte.
Durant els dies següents van enviar-se alguns missatges, però no s'havien tornat a veure. La situació no ho permetia. Encara estaven en un estat d'alarma, no recomanaven les trobades i s'aconsellava el distanciament social. Amb tot això no va trobar el valor ni el moment de demanar-li de quedar, però sentia cada cop amb més força una connexió entre ells.

Lluna..
Cada cop pensava més en ella, el seu nom li feia pensar en la llum que li faltava en la foscor en la que es sentia immers des de feia molt de temps. D'ençà que l'havia conegut li havia millorat l'estat d'ànim, s'aixecava cada mati amb una energia renovada i sabia que eren els seus missatges els que li donaven aquesta força, però necessitava tornar a veure-la.

Avui, després d'algunes setmanes des de aquell dia el centre havia organitzat una sortida al Matagalls i ella li havia confirmat que també hi aniria.
Es va llevar nerviós. Estava decidit a fer un pas més, a explicar-li el que sentia, però... i si ella no sentia el mateix? el cap li ballava i un mar de dubtes l'envaïa.

Van arribar a Collfornic i van començar l'ascensió. Inexplicablement no havien parlat gaire durant el trajecte d'anada. Ella s'havia assegut a l'autocar amb una companya i ell es va arraulir al seu seient sense gosar dir-li poc més que un bon dia insuls.
Pujant muntanya amunt se la mirava de reüll. Frisava per acostar-s'hi però ella parlava tota l'estona amb l'amiga, i no sabia com trencar el gel.
Anaven seguint el GR i ara l'ascens s'havia fet més acusat. Havien baixat el ritme i el grup estava més dispers. Es va girar per mirar-la i li va semblar que ella també el mirava. Va ser només un instant, just abans que desvies la mirada avergonyida. Ell va somriure per dins. L'amiga s'havia quedat enrere i ella caminava sola en aquell moment.
Es va encoratjar, volia tenir-la a la vora. Va frenar el pas el suficient com perquè ella l'atrapes i va aprofitar per parlar-li. Al principi no sabia que dir i la conversa semblava una mica forçada, però pocs minuts després ja xerraven animadament i els seus temors semblava que es començaven a esvair. Sense adonar-se'n van arribar fins al cim.

Tothom va començar a fer-se fotos i preparar mil panoràmiques i selfis per compartir a les xarxes i la va tornar a perdre entre el grup.
A ell, tota la parafarnalia de les xarxes no l'interessava gaire i en tot cas tampoc estava d'humor per retratar-se.
Es va aturar a contemplar el paisatge. Podia veure tota la serralada als seus peus, sentia els núvols a tocar i la muntanya de Montserrat es mostrava amb la seva silueta inconfusible just al seu davant. I en mig d'aquell skyline estava ella.

La va observar. La veia retallada en l'horitzó, calmada, immersa també en seus pensaments, aliena a tot. Els cabells li ballaven entremaliats i se li posaven a voltes a la cara, però a ella no semblava molestar-li. Feia molt de vent, va notar que tremolava.
Es va acostar més a ella, estaven molt a prop però no gosava arribar al contacte. Era una mala època per fer aquest tipus d'apropaments, el món estava embogit a causa de la pandèmia i temia una mala reacció.
Es van mirar i aquest cop ella va somriure. Això li va donar forces.
Es va atansar un xic més a ella i va deixar intencionadament que les seves mans es toquessin subtilment.
Podia notar la seva pell, els seus dits es van tocar i va notar que ella es tensava però no es va apartar. Amb un esforç de valentia va entrellaçar els dits amb els seus.

El món es va aturar en aquell moment. Al seu voltant la resta del grup s'havia fos, només estava ella. Notava com se li accelerava el pols, li costava respirar. Ella encara no el mirava, però li estrenyia la mà amb força. Cap dels dos gosava parlar, però ell se sentia més encoratjat. Tots dos mantenien la vista fixa en el paisatge.
Amb un suau moviment la va apropar cap a ell, reduint l'espai entre ells. Li va semblar que ella sospirava i va arrepenjar el cap sobre la seva espatlla.

Lluna

S'ho havia manegat per separar-se del grup al mirador. Volia que se li acostés però ell semblava frenar-se per alguna raó.
Portaven setmanes enviant-se missatges i estava desitjant veure'l a l'excursió, però des que havien arribat semblava com si ell no volgués dir-li res. Va començar a pensar que potser s'ho havia imaginat, que potser no estava tan interessat com ella havia suposat. Finalment, després de molta estona de caminar per la muntanya s'havien posat a parlar i havia tornat a trobar aquella connexió que sentia quan parlava amb ell.

Ara, a dalt del mirador, observava les muntanyes sense mirar, estudiava com manegar-s'ho per tornar a parlar amb ell quan de sobte el va trobar al seu costat. Estava tan nerviosa que no s'atrevia a mirar-lo i ell tampoc deia res. Van passar uns segons que li van semblar hores, els dos mirant l'horitzó sense dir res. De cop va notar el contacte dels seus dits que li fregaven la mà. Se li va accelerar el pols. Hagués volgut abraçar-lo però no s'atrevia a moure cap múscul. Amb un sobre esforç va poder articular un somriure nerviós. Tanmateix, va notar com ell s'hi atansava, i els seus dits es van entrellaçar. En sentir-lo li va apretar la mà, no volia que la deixes anar. Pensava en que dir-li, però estava tan nerviosa que no li sortien les paraules.
Sentia que en qualsevol moment el cor li saltaria del pit, va tancar els ulls i va provar d'asserenar-se. Va notar que el noi l'apropava i va es va deixar portar. No va poder reprimir un sospir, com si s'hagués tret un pes del damunt, i es va arrepenjar sobre la seva espatlla. No parlaven, però poc a poc va començar a sentir-se alleugerida, la respiració es va tornar més pausada. El temps estava aturat, semblava que portessin tota la vida allà palplantats en aquell lloc tot i que només havia passat un instant. Va notar els seus llavis fregant-li dolçament el front i va somriure.

Cap dels dos va dir res. La muntanya els va envoltar i les seves respiracions es van acompassar.
Una parella de pardals va passar volant per damunt dels dos, piulant i fent piruetes entremaliades al cel i en aquell moment, tots dos, sense necessitat de paraules, van saber que el descens de la muntanya seria ben diferent, que un nou dia començava per tots dos.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: