Una bona feina: Sisè capítol: El carnaval

EL CARNAVAL

S'acostava el carnaval. S'esdevenien aquells dies en que la natura s'enfrontava a una clara contradicció: Els dies eren més llargs, hi havia més hores de sol, conseqüència de la pèrdua d'obliqüitat, però el fred era intens, desafiant a la carícia tènue de l'astre. Si no feia vent, encara es podia gaudir cap al migdia d'una certa tebior, però si bufava la tramuntana, l'aire portava la gelor de la neu de les muntanyes i el resultat era esgarrifós. Els camps sembrats esperaven pacientment el bon temps. Res treia el cap, res gosava sortir de la terra acollidora per enfrontar-se a una escalfor traïdora. Tot era adormit encara, per bé que les persones i els animals tenien delit de primavera i esperaven amb il·lusió controlada l'eclosió de les flors primerenques, el puntejar deliciós dels pixallits, l'esplendent escampadissa de les roselles en mig del verd intens i brillant dels camps esclatats.
En Pere volia anar a un ball que feien en una localitat turística de la costa, no gaire lluny de la ciutat a on vivia. Era una festa de molta anomenada. Va anar a la seva anterior ciutat de residència per llogar una disfressa. El viatge tenia una durada d'aproximadament tres quarts d'hora. A poc de sortir de la Pobla ja es podia albirar l'hivern en tota la seva cruesa en aquells tres impertèrrits pics llunyans quasi sempre blancs. Destacaven sobre la resta de la carena, lluint les muntanyes a l'oest de les més altes, la seva corona nevada car l'hivern estava en el seu punt més àlgid. Va passar pel costat del poble de Pomers, deliciós, apilat amb l'església al damunt en mig d'una vall quasi sempre verda. La carretera era ampla i ben cuidada. No li deixava gaire temps per contemplar el paisatge. Calia anar amb cura. Hi havia molt trànsit i no podies badar ni un sòl moment. Quan va arribar a Gorina, va mirar de deixar el cotxe una mica a prop de la botiga de disfresses. Va tenir sort. Va veure un home que ,amb una clau a la mà, es dirigia, va intuir, amb tota seguretat cap al seu automòbil. No es va equivocar. Després de efectuar l'aparcament, prèvia encesa de l'intermitent no fos cas que se li avancés algun espavilat, va tancar les portes i es dirigí al seu objectiu. A aquella hora, les sis de la tarda, Gorina era un brogit constant de cotxes i gent que anava a comprar. Era una ciutat viva, desperta, amb molts anys a les seves espatlles, amb un passat ple de batalles i batalletes, muralles, catedral i pedres centenàries, però Gorina s'havia transformat i ja no era la ciutat grisa que contaven els cronistes, sempre plujosa, sempre amb aquell aire pesant a sobre. La ciutat s'havia obert als quatre vents i havia crescut en una incessable especulació urbanística, que havia fet pujar els preus dels habitatges en una esbojarrada progressió, a la que no es veia un final proper. Després de caminar una estona, en Pere va arribar a una botiga grossa del centre, especialitzada en disfresses. Finalment es va quedar un uniforme de l'exèrcit rus en l'època dels tsars. Feia patxoca amb tota aquella ferralla posada al damunt. Com que en Pere era una mica alt, li quedava bé. Es veia amb un aspecte magnífic amb tot aquell atuell. A més a més, tenia una careta per evitar qualsevol identificació que pogués desvetllar l'halo de misteri i curiositat que envolta el món del carnestoltes.
Era un ball molt peculiar: Les dones treien a ballar els homes. La transgressió pròpia d'aquestes dates era completa: El món al revés, i això li anava de meravella a ell, que era bastant tímid i que després de separar-se de la dona, no havia fet cap amistat femenina que pogués derivar al final en una relació més o menys estable o en una aventura sexual més o menys reeixida. També hi havia el risc de que cap dona se li acostés, però les diferències entre els homes es reduïen al portar la disfressa o el maquillatge, i amb l'antifaç encara es dissimulaven més les peculiaritats del seu rostre, fugisseres del cànon clàssic de la bellesa masculina. Era, doncs, el lloc ideal per fer alguna primera coneixença, un dolç flirteig per donar una mica d'il·lusió a la seva existència sumida en mig d'un parèntesi que volia tancar d'una vegada per totes.