Una bona feina: Setè capítol: Els preparatius

Quan va arribar el dia en Pere va agafar el cotxe. Tenia un vehicle ja una mica vell; bé.... més que vell, una mica passat de moda. I es que els cotxes i altres utensilis que la gent fa servir, es deia, queden de seguida carrinclons.... Era, diguem-ne, un automòbil que ja no es fabricava, però que restava ben conservat. Tenia molta cura amb ell. Dormia sempre al pàrking, un garatge tancat que havia comprat feia ja bastant temps. El vehicle tenia dotze anys, però de mecànica i de xapa estava bé. Tenia un inconvenient però, que es feia notar sobre tot, quan feia un avançament: Era una mica poc potent per la carrosseria que tenia i el pes que suportava.
En Pere es va posar a dins, una mica com va poder, després de treure's la espasa reglamentària que llogaven amb la disfressa i deixar-la en el seient del darrere. Confiava que no el paressin els Mossos per qualsevol circumstància, no fos que prenguessin la presència de l'arma com un element hostil.... Va deturar el seu pensament. Era evident que havia cavil·lat una bestiesa. Però li agradava elucubrar, deixar anar la seva ment per viaranys insondables en els que tot era possible. Efectivament, no el pararien, o si el paraven, els policies ja comprendrien que anava al Carnestoltes, segurament en trobarien més d'un a aquelles hores i en aquella carretera que aniria abillat per a l'ocasió. A la seva cara es va dibuixar un somriure, esbossat per l'evident comicitat de la imaginada situació. Els fars del cotxe il·luminaven la nit. Amb una tènue i pàl·lida llum descobrien ombres fugisseres, penombres a voltes sobtades que el posaven en guàrdia. Sempre imaginava que un animal travessava la carretera i que l'impacte o la sortida de la via era inevitable. Recordava la mort d'un ex-company de classe en l'adolescència, el qual s'havia topat amb la dama de la dalla quan es va trobar un cavall desbocat en mig d'una recta inacabable, que convidava a prémer l'accelerador. Imaginava que devia d'anar bastant de pressa, doncs el lloc permetia una gran velocitat. Algunes vegades, quan no hi havia trànsit, ell mateix, en aquell lloc es posava al bell mig de la carretera i donava gas. Les ratlles discontínues passaven de pressa sota el cotxe i de sobte, imaginava que era un avió a punt d'enlairar-se. La sensació era eufòrica, embriagadora. En qualsevol moment semblava que havies de deixar de tocar a terra. No podia evitar fer-ho quan era possible. L'envaïa una sensació d'enlairament summament agradable. Altres companys havien caigut en el somni perpetu de les drogues i ja no n'havien despertat. Podia dir que ell havia estat de sort, encara se n'havia sortit prou bé de tots aquells anys agredolços. Era un supervivent, si es podia dir així, sense temor a exagerar.
Li havia vingut tot això al cap perquè ara es trobava en una recta com aquella, encara que aquesta tenia uns quants canvis de rasant. La carretera semblava parcialment solcada per les gepes d'un dromedari. Hi va haver un moment que en Pere no tenia cotxes al davant i llavors els fars varen descobrir la nit, la tenebra pura i dura que s'estenia quilòmetres enllà. Per sobre seu els estels titil·laven en la volta del cel amb una lluminositat esplendent i rutilant, cosa que indicava que feia un fred intens, una nit glaçada com només poden ésser-ho al mes de febrer. Havia posat la directa i mentre el cotxe devorava quilòmetres en la negror, se sentia bé, tenia una estranya eufòria provocada per l'intens sentiment de llibertat que li proporcionava el vehicle en el que anava. Una sensació així l'havia sentit una nit d'estiu, quan va anar amb uns amics a veure una orquestra, que llavors estava de moda, bastant lluny de casa dels pares, a on vivia. L'aventura havia acabat en una cala banyant-se tots nusos. La sortida del sol els va sorprendre ja de tornada. Altres vegades havia tornat a sentit aquesta impressió, una sensació de llibertat, d'independència, de no necessitar ningú, de rei del món, en summa. A vegades pensava en aquella època i en com havia fet patir els seus pares, cosa que ni remotament s'havia plantejat en el moment en que feia l'escapada. De sobte, li passava pel cap una mena de sentiment de culpabilitat, que mirava d'allunyar el més ràpid possible.