Una bona feina: Novè capítol: La matinada

De tornada cap a casa, en Pere va reflexionar. S'ho havia passat bé amb la bella desconeguda. Durant uns moments, durant uns segons, un afortunat havia deixat que la seva possessió més valuosa pogués tenir un petit contacte, un bri del seu aroma amb un mortal assedegat de companyia. Se suposava que era això el que havia passat. Però hi havia una altra possibilitat: La parella no era tal, només ho eren per la disfressa, pot ésser eren germans, bons amics, qui sap?. Va donar voltes a totes les variants d'una manera quasi malaltissa. Li havien tret el caramel de la boca, quasi bé abans de tastar-lo i li havia quedat una recança agredolça. El fet de que el traguessin a ballar el satisfeia i li afalagava la vanitat. Havia esta el seu posat altiu el que havia seduït la mexicana?. Sense donar-se'n compte es va sorprendre tirant-se floretes a sí mateix. Mentrestant els fars del cotxe anaven foradant la nit. Eren ja tres quarts de quatre. S'havia quedat fins a bastant tard amb la vana il·lusió de tornar a veure la dama misteriosa. L'espera va ésser inútil. La única cosa que li quedava era aquell aroma, que vagament li recordava a algun altre, que no li resultava desconegut. Obria i reobria els calaixos de la memòria per trobar la correlació necessària i no se'n sortia. Quan va arribar a casa encara li donava voltes a l'afer. Aquella nit es va haver de prendre un altre ansiolític abans d'anar-se'n a dormir. L'experiència l'havia trasbalsat i no podia agafar el son. Abans de dormir-se els seus fantasmes, enganxosament fidels, el varen tornar a visitar.
En els seus somnis apareixien diferents cementiris de la seva vida. Aquell llogarret al costat del mar, encimbellat al damunt d'un penya-segat en el qual els seu pare gaudia del repòs etern o el recinte ben curós de Cotlliure a on descansaven les restes d'Antonio Machado, un lloc molt maco que havia visitat en la seva joventut amb uns amics. A la tomba del poeta hi havia instal·lada una bústia en la qual la gent deixava els seus poemes o escrits de tota mena. Hi havia anat perquè era imperdonable tenir aquell personatge il·lustre tan a prop i no acostar-s'hi. El lloc era ple de tombes antigues amb unes creus ferrenyes de pedra que ennegrien amb el pas del temps. Les parets eren plenes de nínxols i el conjunt tenia un aspecte antic i misteriós. Els cementiris, pensava, tenen aquella pau, aquell silenci (ja ho diuen bé, un silenci sepulcral) que fa que et sentis molt lluny del brogit inclement de la vida diària. No es tracta d'anar-hi a reflexionar, el més interessant d'aquesta trobada amb el no res és poder gaudir d'aquella serenitat que t'emplena, que et relaxa, que t'aquieta els pensaments. Quan un surt d'aquests llocs ja no és el mateix, alguna cosa ha canviat. Un aire renovador et fa veure les coses d'una altra manera, un regirament del cervell et provoca un canvi de valors, donant importància a les coses que fins ara ens semblaven nímies i restant-la hi als grans valors que hom considera imprescindibles. És com si s'haguessin obert dues portes oposades i l'aire pur t'hagués netejat per dins. És una sensació que només dura una estona. Poc després tornem a les nostres vides quotidianes, amb les seves presses per arribar a un lloc que no se sap realment on és, com si fossim condemnats a moure's sense parar donant voltes a una sínia. Sí, els cementiris provoquen un revifament clar i rotund, encara que només sigui per contrast, un descobriment de la pròpia consciència d'ésser viu.