Una bona feina: Dotzè capítol: La retrobada

LA RETROBADA

La vida és atzarosa. La gent s'entesta a fer projectes, a dissenyar somnis, a planejar mil i un objectius i l'atzar, únicament l'atzar és el que acaba determinant que som i que fem. Un dia, en Pere va rebre una trucada al mòbil (no havia donat a ningú el telèfon de casa seva). Era la Helena Garcia, la seva ex-dona. Des de la separació s'havien vist unes quantes vegades. Només per fer el "canvi de guàrdia" quan li tocava un cop cada quinze dies fer-se càrrec el cap de setmana de la mainada. Llavors els portava a algun parc d'atraccions. D'aquesta manera els tenia entretinguts i no emprenyaven gaire. Quan es trobava amb ella es deien poques coses, es preguntaven per la salut i poques coses més. Si hi havia alguna tema referent als nens es parlava i ja està. Aquesta vegada, però li deia que havia d'anar a la ciutat a comprar i que, si volia podien quedar per anar a prendre alguna cosa. Al principi li va donar una excusa: Li va contestar que tenia hora per anar a rentar el cotxe. No tenia ganes de prorrogar una relació que ja estava morta. Però després va reflexionar. Va dir-li que, de totes maneres ja ho arreglaria i que podien trobar-se. De fet, se sentia sol i pensava que parlar una mica tampoc li suposava cap compromís.
Varen quedar en un bar, no el que anava habitualment, si no un altre una mica més fi, en el qual l'Helena s'hi pogués sentir més còmoda. Quan la va veure li va semblar particularment maca. Després de donar-se dos petons (a la galta) li va tirar floretes:
- Això de la separació sembla que se't posa bé. Cada dia estàs més encisadora!
- Sempre seràs un adulador, va respondre l'Helena recollint-se els cabells rossos en una cua imaginària. Que prendràs?, va dir, una mica per alleugerir la situació.
- Ja saps que jo sempre la meva cervesa
- Jo prendré una taronjada, doncs.
- Has vingut amb el cotxe o amb l'autobús?, va interessar-se en Pere.
- Amb el cotxe. L'he deixat a prop d'aquí. Què, com van les coses?. Te'n vas sortint?, va preguntar-li fitant-lo directament amb uns ulls blaus molt clars. L'Helena duia una faldilla negra per sobre del genoll i una brusa blanca semitransparent que deixava veure una mica els sostenidors (un paradís per a un voyeur). Per sobre dels muscles portava una jaqueta vermella que, amb la resta de la indumentària, incloses les sabates de taló negres, formava un conjunt harmònic i vistós.
- Sí, la feina no mata i a més a més paguen bé. La casa no és gaire grossa, però en la meva situació.....
- Per cert, me l'has d'ensenyar, que encara no l'he vist
- Quan vulguis, si vols avui mateix
- Això, avui que tinc el cangur a casa me n'he d'aprofitar ( l'Helena es referia a la seva mare, en el poble de la qual s'havia establert després de la separació)
Varen estar parlant de nimietats, de coses sense importància, fins que ell li va preguntar si vivia amb algú. Ella li va dir que no tenia gaire temps per a ella mateixa, que els nens l'absorbien molt.
- Però no surts alguna vegada?
- Gairebé no, però la nit de Carnaval sí que vaig sortir. Vaig anar al ball de la dona.
- No fotis, jo també hi vaig anar, va respondre en Pere força sorprès per la coincidència.
- De que anaves disfressat? - va voler saber l'Helena amb un interès creixent
- De soldat de l'època dels tsars, i tu...?
- De mexicana.
- No.... - va esclafir.
- Síiiiiiii - va esclatar l'Helena en una riallada.
Varen passar una breu estona rient com bojos. Alguns clients els miraven amb sorpresa.
- Doncs estaves ben formós amb tot aquell atuell de capità.
- És increïble. El món és un mocador. Per cert qui era el teu acompanyant?
- Ja em fas preguntes indiscretes?. Era el meu germà que també anava sol i em va dir que si el volia acompanyar.
- Havia d'haver sospitat quan vaig sentir aquell perfum, va dir en Pere. És clar que també el podia portar qualsevol altra dona.....
- És un aroma que mai m'ha fallat, va confessar l'Helena. Ja ho veus, et vaig seduir per segona vegada a la vida.
- No tindries cap problema per fer caure en les teves xarxes a qualsevol home...va reblar el clau.
- Va, prou, no diguis bestieses que em faràs posar vermella.....
Era una càlida tarda d'un mes de maig. Tot el dia havia fet sol, però a hores d'ara s'havien aixecat alguns núvols que anaven agafant força desenvolupant-se amb gran rapidesa. La situació meteorològica era inestable. Feia dos dies que per les tardes havia caigut algun ruixat, fruit de la intensitat de la radiació solar que provocava l'enlairament de núvols de tempesta. Pot ésser avui també faria el mateix, va pensar en Pere, pot ésser avui també es desfermarien els elements, pot ésser la naturalesa es manifestaria amb absoluta grandesa, amb estremidora contundència. El sol no tenia pressa en declinar. Les parets de la ciutat anaven agafant amb absoluta lentitud un to lleugerament més ataronjat, els vidres de les finestres començaven a enlluernar els ulls, signe evident de que s'apropava l'ocàs.

-Bé, si vols venir, doncs, t'invito a veure la meva humil casa, féu en Pere amb sornegueria.
-Endavant, doncs, anem-hi.

Varen agafar el cotxe d'ell amb la promesa que després la tornaria a portar al centre. El camí que portava al cementiri era ple de pedres petites i feia un soroll característic. Els pneumàtics escopien els petits còdols i buscaven terra més ferma. Finalment el vehicle s'aturà. Quan varen sortir l'Helena li va dir amb ironia:
- No es pot negar que és un lloc tranquil.....
Varen entrar a la casa. En el rebedor en Pere hi tenia una d'aquestes modestes estacions meteorològiques fetes de fusta en forma d'àncora en el qual hi havia un higròmetre, un baròmetre i un termòmetre. Va observar que la pressió baixava en picat. Es va ensumar la tempesta.
Després d'ensenyar-li tota la casa, ambdós es varen quedar una estona drets a la sala d'estar. Varen parlar una mica. El cel, poc a poc, havia anant quedant fosc, mig per la proximitat de l'ocàs, mig per la tempesta que es començava a entaular.