Una bona feina: 5è capítol: Establint una rutina

ESTABLINT UNA RUTINA

Durant els següents dies en Pere Camprubí va establir una rutina més o menys estricta. Als matins, sense aixecar-se gaire aviat, això sí( la feina era a l'aire lliure i no es volia refredar), netejava una mica el terra. Sempre hi havia alguna fulla morta o podrida per treure que queia de les bardisses ben segades repartides per tot el recinte. Regava les poques flors que alguna persona agosarada havia posat en algun nínxol. Moltes vegades les havia de recollir de terra. La tramuntana era inclement i no respectava ni la vivesa del dolor dels que ploraven la mort d'una persona massa volguda, massa estimada com per oblidar-la posant una làpida, deixant que el temps gravés la seva empremta. Alguna vegada, fins i tot s'atrevia a fer de guixaire i repassava alguna paret que havia perdut el calç per la permanent exposició als elements. I és que en un lloc així, es deia en Pere, tot queda a la intempèrie. La fugacitat, per l'acció del vent, la pluja, el fred, la calor, era encara més remarcada, més ferma. Les coses agafaven una peremptorietat absoluta, una evanescència inexorable. Totes les flors fresques, un cop tallades es marcien inevitablement. Es podia dir que un hom veia com es pansien. Només la roca, el ciment, la pedra, el marbre agafaven un aire solemne, un toc ferreny de permanència, tot i que també l'exposició a sol i serena els alterava ostensiblement.
Els dies que feia molt fred o que bufava fort el vent, en Pere es quedava a casa fins al migdia i després anava a donar un tomb per la ciutat. Buscava els pocs racons de sol, quan en feia. Assegut en un banc aixecava la cara per aprofitar amb avarícia tota l'escalfor que podia donar l'astre en el moment de màxima elevació. Veia passar la gent: Els paletes, els escombriaires, les mares amb els seus fills, que anaven cap a casa. Era un petit món decadent, rodejat de pedra i d'història que vivia encara de les cendres del seu antic esplendor. Li agradava aquella pura contemplació, aquell deixar-se portar pels sentits sense pensar en res que pogués destorbar l'experiència. Quan estava ennuvolat també sortia però llavors passejava. No l'importava, quan aquesta circumstància s'esdevenia, fer una volta pel barri vell, en aquell moment en que l'ombra era general. Admirava la bella geometria dels carreus, la gràcil bellesa de les voltes de pedra, la solidesa pètria del pont romà. El riu, gairebé sec, s'escolava lentament dibuixant corbes discretes, un filet d'aigua s'esmunyia per un pendent imperceptible i tot agafava un to gris de plom marcat per un cel totalment planer i anodí.
Per les tardes, anava al bar. A vegades es quedava en una taula, tot sol, llegint el diari, o es posava a darrere de la taula a on havia jugat el primer dia veient com els altres exercitaven el ritual de la baralla, de la diferent manera de llançar les cartes sobre el tapet o de deixar-les amb suavitat (era allò un senyal?). Algunes parelles de botifarra són més sòlides que alguns matrimonis, pensava en Pere. Se saben tots els trucs, tots els gestos. Les mirades són còmplices i els moviments de les mans, les ganyotes i les estossegades, un codi secret dels quals sols ells tenen el desxifrador. Li agradaven especialment els comentaris a la jugada després de cada partida amb els contendents. Eren de precepte, les obertures de braços en senyal de desesper i la corresponent escridassada al pobre company: " Però què tenies per dir botifarra?... "Que no has vist que ell no carrega?.... Per a un no iniciat, aquell llenguatge esdevenia críptic, esotèric, i provocava que la gent es mirés el quartet i tota la concurrència amb cara de no entendre-hi res.
A vegades però, en Pere també jugava: Algun participant que se'n havia d'anar aviat, algú que s'havia posat malalt..... Llavors copsava el joc atzarós de les cartes, els secrets de la combinatòria i la capriciosa volubilitat del repartiment. La tarda es feia curta, perquè estava totalment concentrat en el joc i s'hi trobava bé allà, amb tota aquella gent que no pertanyia al seu món, simples figurants en la pel·lícula de la seva vida, vagues ombres de les quals d'aquí a uns anys, segurament, no guardaria cap record. I les hores, imperceptible però constantment, se succeïen les unes a les altres. El rellotge perdia consistència i s'estovava. El temps s'escolava per un forat mentre a fora se sentia el brogit humà propi d'un dia laborable.