Una bona feina : 4t capítol: Tornar a començar

TORNAR A COMENÇAR

En Pere es despertà de molt bon humor. Finalment havia pogut dormir bé després d'unes nits especialment mogudes, excitat per la perspectiva de la seva nova circumstància personal, sacsejat pels esdeveniments que havien trastocat la seva existència. Ara tot havia canviat i estava ansiós per començar a conèixer el seu nou "lloc de treball". Sentia una excitació quasi infantil, com la que senten les criatures la nit de reis esperant els regals. Era una situació nova per a ell i estava segur de que acabaria vencent totes les reticències que li comportava el lloc a on hauria de exercir la seva activitat laboral que hauria de desenvolupar en els propers mesos. Es vestí, s'afaità i esmorzà amb molta gana. Després va anar a donar una volta pel recinte. La nit havia estat freda i la rosada encara amarava les bardisses i els xiprers. Les fulles dels castanyers puntejaven el terra pedregós del cementiri. El seu lent caminar feia rodolar les petites pedres amb un só característic. Els cementiris, va pensar, són llocs a on el més petit soroll, la més petita fressa és percebuda amb claredat, lluny del brogit de la ciutat que tot ho emplena: El crit d'una garsa, una alenada de vent, la remor d'un tractor agrícola llunyà, tot cobra aquí un altre sentit, pren una nova forma fònica més nítida, més palpable, més corpòria. La immensa tranquil·litat, la plàcida solitud amplifica els sons naturals i també els artificials de tal manera que un pot percebre tot un món nou només pel simple fet d'estar immòbil una estona.
Pel que es veia, semblava que hi havia molta feina per fer. Va agafar l'escombra i la pala i va començar a escombrar les fulles mortes. El terra era una catifa d'un groc vell i rovellat. Els colors ocres composaven el fons de l'escena amb algunes pinzellades rabiosament vermelles. Va passar-se dues hores escombrant sense parar i va emplenar dues bosses de les industrials. Les va arrossegar fins a la porta i les va buidar en el contenidor. Estava cansat. No estava acostumat als treballs manuals. Però ja no treballava en una gestoria com abans. A partir d'ara portaria els dits bruts, les mans calloses, amb aspecte de mecànic o de jardiner. Va decidir canviar de feina i va agafar les tisores de podar. Les bardisses que vorejaven els xiprers estaven una mica pujades i desiguals. Va estar una bona estona tallant i retallant, mirant que quedés bé, ajocant-se com els futbolistes quan es fan la fotografia de tot l'equip. Li agradava com quedava. Per ésser novell en l'ofici no ho feia del tot malament. Al fons veia els mausoleus i els conjunts escultòrics en la seva perpètua immobilitat, d'un color blanc brut, ennegrit pel pas dels anys. De sobte, una fulla de castanyer va iniciar lentament el seu darrer viatge i amb suaus moviments pendulars, suspesa momentàniament pel fregadís de l'aire va anar a aterrar finalment sobre el cap de l'àngel.
En Pere va pensar que era una feina agradable, encara que en aquesta època era una mica trista, més per l'inevitable pes de l'entorn, pels dies curts i grisos, setinats d'un color perla somort. Els núvols a penes es distingien del cel, formant una espessa capa monocroma i pesant. Més enllà, en els boscos propers, els bolets ja devien haver sortit, posant mil notes de color a un terra ja ric en matisos. Però tot això no pertanyia al seu món. Ara estava davant per davant amb la mort, intentant que aquesta paraula no fos sinònim d'abandonament, procurant per tots els mitjans que tot el que quedava a la vista tingués un aspecte curós i presentable. Quina paradoxa, pensà. Ens esforcem a netejar el que el mateix cicle de la natura embruta però un bosc no és mai brut, la natura mateixa ja s'encarrega de netejar-ho. Només el que és artificial necessita una neteja, un manteniment. Només el que és fet per la mà de l'home necessita la mà de l'home per embrutir-lo i per netejar-lo. Va deixar la feina i se'n va anar a la casa. Ja anava essent hora de fer-se el dinar. Aquesta era una feina sense caps que et diguessin contínuament si ja havies anat a Trànsit o al Registre i com estava l'expedient del client de torn. Aquí ningú el controlava, no havia de fitxar, no hi havia pràcticament horari. La seva feina era mantenir el cementiri net i polit, però la gent que hi podia venir no es fixaria en plena tardor en si hi havia quatre fulles per terra o si la bardissa estava una mica més pujada del normal. La gent que ve al cementiri, es digué, són éssers que no han acceptat encara la absència del difunt. Buscant un consol, segueixen les passes que porten aquí, cercant un perquè, una resposta que pot ésser troben en part embolcallada en el silenci de la tarda. No, no estava sotmès a cap horari però a partir d'ara hauria de fer una mica el dels pagesos, aixecar-se amb el cant del gall i anar-se'n a dormir quan les gallines s'ajoquen. És evident que en un cementiri no hi ha res a fer quan es fa de nit, quan les ombres s'allargassen fins a cobrir-ho tot i la lluna plena dibuixa siluetes sobre el marbre de les tombes. Ningú que no estes tocat del bolet correria per aquest lloc a aquelles hores i ell no era una excepció, o al menys això pensava.
Després de dinar, en Pere Camprubí va agafar el cotxe i va anar fins a la ciutat a fer el cafè. Entrà en un bar que tenia un aspecte antic, encara que l'interior delatava notes de modernitat. Les indefugibles màquines escurabutxaques deixaven anar la seva cantarella monòtona i periòdica en mig d'un ambient de cafè dels d'abans. Efectivament, el local tenia les traces d'haver viscut moltes històries. Restes d'aquelles velles glòries eren les cortines que amagaven el que en un temps devia haver estat un petit teatre i que ara feia d'habitació de mals endreços i de magatzem. En el centre, mal dissimulat pel teló es podia entreveure un tornaveu. Del sostre penjava un ventilador amb aspes de fusta. La barra a un cantó, les cadires i taules al mig i la televisió en un racó, reposant en un suport de fusta, enlairada. El bar tenia un aspecte càlidament decadent. Les taules eren ocupades per pocs vilatans: Un home gran, sòl, que prenia un cafè i que badallava d'una manera obscena, gairebé pornogràfica i tres grups de persones que jugaven a la botifarra amb algun despistat que mirava amb les mans a la butxaca i algun altre mal afaitat que fumava un havà i que tirava el fum amb direcció cap al sostre provocant al cap d'una estona una mena de boira londinenca que donava a aquella taula un aspecte espès i vaporós.
De sobte, de la taula de més a tocar d'ell es va aixecar un home d'uns quaranta anys amb quatre pels a la barba que ben bé podien haver encès un llumí sense gran dificultat.
- Perdoneu, va dir als seus companys de taula, però acabo de recordar que he d'anar a fer una feina i he quedat a les quatre, i són gairebé les quatre menys cinc- digué acabant de prendre el cafè, ja no tant calent, d'una revolada.
L'home travessà tot el bar amb grans passades i anà a la barra a pagar. Després va sortir per la porta visiblement esperitat.
Els tres integrants de la taula que quedaven varen mirar a en Pere a l'uníson fins que un va dir:
-Sap jugar a la botifarra?
-Una mica, però sóc molt dolent....., va excusar-se
-No es preocupi - va dir remenant les cartes - Jugarà amb en Cisco que
les úniques botifarres que coneix són les de carn crua.

De la taula es va aixecar una riallada vigorosa, retronant. Reien l'autor de l'acudit i la seva parella de joc. L'esmentat Cisco, més aviat baix, una mica orellut i amb una cara una mica difícil, exhibia un somriure ample i resignat. Ell, una mica escorregut, va esbossar una ganyota de compromís que volia ésser amable.
En Pere es va asseure i varen començar a jugar. Les partides s'anaven succeint unes a les altres amb una breu interrupció per comptar, recordar l'ordre de joc i remenar les cartes. Es va prendre un cafè. La primera vegada que va voler beure es va escaldar la llengua. Estava massa calent. Poc a poc el líquid negre es va anar refredant i el va poder assaborir. Mentre tant, la tarda s'esllanguia a fora. Pels vidres de la finestra podia veure com les velles pedres de les arcades anaven perdent lluïssor, però guanyaven en sensació de relleu. El sol declinava. Al prosseguir el seu lent davallar anava enlairant el seu reflex a la paret en la que estava situada la barra. Al final, el llambreig es va anar diluint com el sucre en el cafè. Durant una bona estona encara, les pedres del carrer varen reflectir la tímida llum que aguantava estoicament després de l'ocàs. Poc a poc, la grisor es va anar esmorteint fins a quedar diluïda en un color fosc indefinible, espès i fonedís.
Després d'acabar una de les partides, va demanar disculpes i va dir que se n'havia d'anar. Els altres el varen imitar ja que tothom havia de fer alguna cosa o altra. Varen pagar a la barra. Una vegada a fora, un dels seus companys de taula va coincidir en el seu camí i varen estar xerrant una estona. Li va preguntar si vivia allà i li va dir que sí, que era el nou vigilant del cementiri. El seu interlocutor va fer un Ah! comprensiu i li va donar la benvinguda a la ciutat, després de dir-li que quan volgués jugarien una altra partida. Es varen separar i en Pere va anar fins a l'aparcament a agafar el cotxe. Poc després arribava a casa.
Un cop a dins, va reflexionar. Estava content. Havia començat a conèixer gent. La sortida esperitada d'un integrant d'una taula de botifarra li havia obert tímidament les portes d'una possible relació social que a hores d'ara albirava una mica imprecisa. Però era un primer pas, un cavall de Troia introduït en un terreny hostil, com ho són tots els ambients quan no es coneixen. Aquelles dues hores en aquell cafè havien significat un flama d'esperança, encara petita i vacil·lant però decidida, en el seu intent desesperat de trobar uns referents, d'esmicolar en mil bocins la seva solitud i començar una vida nova que, en la seva bola de vidre mental, se li apareixia difusa i vag
ue. A fora dormien els que ja no hi eren, els que havien complert els seu cicle, els que el van veure segat per un caprici de la fortuna. Però ell era viu i tenia tota una vida per davant, o al menys això li semblava. La seva vida havia pres un gir inesperat i ara estava desitjós de continuar i fruir de la nova situació.