Una bona feina: 3er capítol: ESTABLINT-SE

ESTABLINT-SE

La majoria dels cementiris estan situats a les afores dels pobles o de les ciutats. Són escassos els que, integrats al bell mig del paisatge urbà trenquen la norma de la discreta llunyania imposada per la natural prevenció. Estan apartats, però no massa, com si un fil prim però ben fort ens lligués a la seva presència: El cementiri que havia d'ésser el lloc de treball d'en Pere durant els propers dies, setmanes o mesos, això dependria del temps que tardés en trobar una altra feina, era com els demés. El lloc quedava en mig dels camps propers a la població que no tenia un cinturó industrial que la envoltés, sinó que presentava un aspecte rural només deixar enrere les últimes cases. La vista se n'anava directament a les muntanyes, una carena suau que semblava el contorn d'un dromedari adormit, una successió de rampes i pendents poc pronunciades que donaven al lloc un aire tranquil i el dotaven d'una bellesa serena i relaxant. La necròpolis pròpiament dita estava rodejada per un mur bastant alt que en la seva dimensió longitudinal donava una sensació d'inacabable, tal era la infinitud de monòtona blancor que s'estenia al llarg del seu contorn, una blancor impol·luta, de detergent, acabada en la seva part superior per una breu sanefa grisa que ajudava una mica a trencar la absoluta tebior monocromàtica. La porta era de ferro i acabada en punxa, suficientment ampla per permetre el pas de l'inevitable furgó mortuori i al costat hi havia una petita porta per permetre el pas dels visitants després de tocar un timbre que permetia la seva obertura.
L'interior era ample, extens. Els nínxols s'arreceraven a les parets i al centre hi havia un ampli amfiteatre de tombes amb la seva làpida lleugerament inclinada com si volguessin veure l'ermita que s'aixecava al bell mig del semicercle, una església senzilla d'una sola nau que servia per donar el darrer adéu religiós al difunt. Pocs metre més enllà s'aixecaven dos mausoleus, amb dos sarcòfags cada un que tenien l'aspecte d'aquelles urnes funeràries dels reis medievals que es troben en algunes esglésies o catedrals. Un tenia una imatge d'un Crist crucificat i en l'altre s'aixecava una escultura d'uns dos metres d'alçada que representava un àngel en actitud de rebuda, se suposava que de l'ànima del traspassat. L'estàtua alada era feta de pedra i havia suportat el pas dels anys amb un ennegriment progressiu i un endolciment macilent de les faccions de la cara i dels plecs de la túnica. Tot plegat li donava a aquell racó un aspecte llòbrec i depressiu, accentuat encara més per aquella tardor especialment ventosa en que les fulles dels castanyers formaven una catifa d'un groc apagat i donaven al conjunt mortuori un aspecte encara més transcendent del que ja es podia esperar d'un lloc com aquell. Els xipresos, que no podien faltar en un terreny com aquell posaven el contrapunt perennement verd, escampats per tot el recinte amb els seus fruits rodons i durs característics caiguts aparentment sense cap ordre ni concert, compartint l'espai amigablement amb les castanyes mig obertes i punxegudes. En un altre racó hi havia un dipòsit d'aigua del que sortien unes aixetes, amb una mena d'abeurador ple de regadores que ajudaven a netejar les làpides o a regar les flors que els familiars portaven, sobre tot per la diada de Tots Sants.
La casa, com va constatar tot seguit en Pere, era petita i senzilla, amb dues habitacions, una amb un llit de matrimoni i l'altra que feia de traster, una cuina, un petit menjador i una cambra de bany. Les habitacions donaven a una mena de pati al que es podia accedir des d'una de les habitacions. Era un edifici fet als anys 60, una mica despintat i amb alguna esquerda. No tenia una aspecte modern però tampoc rústic, era una edificació sense cap mena d'estètica, totalment funcional i desproveïda de calor, pot ésser pel veïnatge que suportava.
Bé, ja hi era, es va dir en Pere. Ja es podia instal·lar. Començà a desfer les maletes i les bosses amb una mena d'il·lusió continguda. Era el pessigolleig que li produïa el fet de començar de nou. Sempre havia pensat que la vida dóna com a mínim dues oportunitats i ell estava gaudint de les beceroles de la segona. Posant les seves coses en els calaixos dels armaris i ordenant una mica tot el conjunt recordava la seva vida anterior, tota la seva joventut, el casament, l'arribada dels fills. Tot quedava enrere ara. Estava un altre cop a la graella de sortida disposat a córrer com el que més, il·lusionat per iniciar una nova cursa amb un final incert però engrescador. La cosa no havia sortit bé, d'acord, però ara era en un altre lloc, tenia una nova feina, sortia de la marginació. Uns quants quilòmetres més enllà i la vida donava un tomb, presentava una faceta diferent, una altra perspectiva, només després d'un curt viatge, d'un breu desplaçament.
I mentre posava els mitjons a la tauleta de la seva habitació pensava en els de fora, en els que ja no hi eren. Quantes històries no conegudes, quantes paraules sense dir i quantes que s'endugué el vent no podrien sortir ja d'aquelles tombes segellades, quantes mostres d'afecte reprimides per sempre, en el darrer moment no manifestades. Tot queda allà, pensà, en aquell llit, en aquella barreja de sorra i calç, silenciosa, quieta, en la immobilitat més absoluta i esfereïdora.
Entretant s'havia fet fosc. Lentament les darreres clarors del dia s'anaven apagant. El sol, ja darrera de les muntanyes mantenia una vaga blavissor que s'anava esmorteint a mesura que la vista es dirigia cap al mar. En Pere va encendre els llums. No donaven un aspecte més animat a l'ambient. Bombetes senzilles de 60 wats penjaven de làmpades funcionals i sense gaire floridures provocant en el sostre una mena de penombra indefinida. Poc a poc, col·locà les seves coses a tots els racons de la casa acuradament. Quan va acabar, eren dos quarts de nou. Era negra nit. Els xipresos eren ombres allargassades i els llums de la ciutat brillaven. Es trobava cansat. No tenia ganes de cuinar. Es féu un entrepà. El menjà parsimoniosament, com absent, amb posat seriós i reflexiu. Després de llegir una bona estona se'n anà a dormir. Abans però es va prendre un ansiolític que l'hi havia receptat el psiquiatra quan va patir la depressió. Sabia que li seria difícil dormir. Quan es va posar al llit i va tancar el llum els seus fantasmes particulars el vingueren a visitar. Enmig d'una activitat frenètica anaven i venien amb un ritme infernal, atiats per un paroxisme orgíac; calaixos desconeguts de la seva memòria s'obrien mostrant impúdics tota la seva força aterradora. Se sentia sacsejat, mogut i commogut per fils invisibles que li anul·laven la voluntat, que el convertien en un titella governat per una ment retorçada i pertorbadora. Finalment, el medicament féu el seu efecte. Els fantasmes es feren més tènues, la seva ment es va calmar i s'adormí
El són però no va ésser tranquil. Somnià, somnià que rebia un altre cop la carta a casa seva, que l'obria i que a dins hi havia una esquela amb el seu nom. Després l'escena va canviar i es veié en el autobús que feia la línia convertit en cotxe fúnebre, amb els passatgers a davant i ell a darrere estirat dins d'un taüt. Finalment es trobà de sobte en el bell mig del cementiri, l'àngel de pedra movia les seves ales i les parets poc a poc s'anaven acostant i l'estrenyien fins a cenyir-se al seu cos amenaçant amb afogar-lo.....
En Pere es va despertar esclafint un crit i amarat en suor. El seu primer moviment va ésser allunyar-se de la finestra, però després es va calmar i va racionalitzar les coses. Es tornà a ficar al llit i es dormí de seguida, aclaparat pel medicament i el cansament propi de l'activitat cerebral intensa del dia. Aquesta vegada, però el són va ésser dolç i plàcid.