Una bona feina:11è capítol: Una conversa inesperada

Un dia la vídua va venir per la tarda. El dia havia estat càlid. El sol començava a escalfar i cap al migdia s'havien desenvolupat núvols de cotó d'un blanc brillant. En Pere estava a casa i se la mirava des de la finestra del menjador. Ella s'estava de peu davant del nínxol. Els núvols es varen tornar amenaçadors i al cap de poc temps ja varen caure les primeres gotes. Al principi ella va pensar que no seria res, però en uns minuts la pluja era gruixuda i generosa. Ella va anar corrent cap a la porta del cementiri. En Pere va obrir la de casa seva i la va invitar a entrar. Ella va dubtar un moment, però no tenia opció. Anava sense paraigües i havia vingut a peu.
-Quin temps s'ha posat en un moment!...., va dir en Pere
-Sí, sóc tanoca, ja m'ho havia d'haver pensat, i sense paraigües....
-Si vol li en deixo un. Ja me'l tornarà un dia d'aquests o si no me'l deixi a l'entrada de casa meva.....encara que si vol esperar-se una estona, a mi em farà companyia.....
-Bé, si no li importa..., no crec que duri gaire.
-Jo tampoc. Sembla una típica tempesta de primavera

En aquell moment es va sentir un tro una mica fort, el só del qual es va arrossegar per uns segons. El cel s'havia tornat completament gris i l'aigua queia a semalades, empesa per un fort vent ratxós que escombrava tot el cementiri.

-De fet ja ho havia dit el del temps, però és clar, quan l'encerten, l'endevinen....va fer en Pere
-No m'hi estaré gaire. Tinc coses per fer. Però és clar, sortir ara....Moltes gràcies.
-I ara , dona. No es mereixen. Vol prendre alguna cosa mentre esperem? Una cervesa, pot ésser, o alguna taronjada?. Si vol aigua també en tinc i em la que cau a fora no crec que ens en falti. - Després se'n va adonar. No era gaire oportú fer acudits dolents davant d'una vídua recent. Ella no obstant va somriure - Perdoni, es va disculpar.
-No es preocupi, és normal....La vida segueix el seu curs. Al qui li ha passat una desgràcia com a mi es pensa que tot el món ha d'estar de dol, i no és això, és clar.
-Perdoni, va insistir en Pere - ha estat una frivolitat per part meva.
-Si em vol posar una mica de taronjada, li agrairia.
-Faltaria més, va dir en Pere mentre agafava dos gots. Després es posà una cervesa.
-Vostè en deu veure de totes, de tots els colors, vull dir, gent gran, gent més jove....
-Bé, de fet només fa uns sis mesos que sóc aquí, però sí, la veritat, els he vist de totes les maneres, però... un si acostuma. Suposo que t'habitues a veure el dolor i no sentir-lo, és com un corresponsal de guerra, suposo, et tornes immune al patiment.
-Sí, és clar, va dir la vídua amb posat pensarós després d'engolir un glop de taronjada.

Poc a poc, la precipitació s'anava fent més prima i menys persistent. El cel començava a dibuixar formes. Ja no era tant el típic cel de pluja. La tempesta, tan ràpidament com havia vingut se n'estava anant. Ella va mirar per la finestra i davant l'evident milloria del temps, va pensar en anar se'n.
-Bé, me'n vaig. Moltes gràcies per l'hospitalitat i la taronjada.
-Ja se'n va?. Esperi's una mica més, dona. Encara plou.
-No, ja escampa. Ara són les darreres escorrialles.
-No vol pas emportar-se'n el paraigües?. Jo ja en tinc un altre, va insistir. No es preocupi. Com que, per desgràcia ve molt sovint, ja me'l tornarà.
-No, gràcies. A més, a més ara ja surt el sol. Miri. Ja para de ploure.
-En fi, gràcies per la companyia, va dir en Pere mentre s'acomiadava a la porta.
-Gràcies a vostè. Ha estat molt amable.

Efectivament, el sol sortia i la tempesta es desfeia. El cel tornava a quedar blau i ben obert. Era extraordinària la rapidesa amb la que es formaven, es desfermaven i es diluïen les nuvolades en aquesta època de l'any. Moguts per una força invisible, els cúmuls s'ennegrien amenaçadorament i deixaven anar amb una violència aclaparadora i diàfana tota la càrrega que portaven. Es desfeien en un tres i no res i tornava a brillar el sol.
Bé, ja havia conegut a la dona misteriosa, es va dir en Pere. Se sentia una mica identificat amb ella, amb el seu patiment. Ell no havia sofert una pèrdua definitiva i irreparable, però que és una separació si no una petita mort d'allò que t'estimes o t'estimaves?. Igual que una ruptura amb un amic. Però pot arribar a ésser tan traumàtic com la mort? Pot ésser, no, perquè quan hi ha una separació alguna cosa ja ha començat a morir i el trencament només confirma l'allunyament, la paorosa sensació de buit que experimentes entre tu i la persona altrament estimada o apreciada. Et vas fent a la idea, com quan per una llarga malaltia et vas acostumant a la idea de viure sense l'altre. Quan arriba l'inevitable, anteriorment ja havies començat a patir part de la sensació de buidor que descarnadament, experimentaràs a partir de la separació.
Què és el que el començava a atreure'l irremissiblement cap a aquella dona?. A hores d'ara en Pere encara no ho sabia. S'imaginava però, que el que l'empenyia a voler conèixer-la millor era la similar situació que tots dos estaven vivint. Aquesta sensació de pèrdua, tan diferent i tant igual a la vegada en el sentiment, en l'emoció, en el plantejament. El necessari oblit, l'adquisició indispensable de nous costums, noves amistats, pot ésser noves relacions afectives. Se sentia lligat a aquella dona per un fil tènue com el d'una teranyina, que es podia trencar en qualsevol moment, però que feia que la sentis a prop, molt pròxima emocionalment. En Pere reflexionà: Què és el que mou a moltes persones colpides pel mateix mal, afectats per la mateixa xacra, ferides per la mateixa arma a associar-se, a parlar, a intercanviar les seves experiències?. No podem dir, sense temor a equivocar-nos, que el que incita a tota aquesta gent a reunir-se és la necessitat de comunicar la seva traumàtica experiència a una altra persona que escoltarà amb tota l'atenció, que s'implicarà; en summa, que comprendrà?. I no solament les persones que han patit s'entossudeixen a associar-se. També els que gaudeixen dels plaers de la vida, de les mateixes afeccions, ho fan, tanta és la necessitat de expressar-se i ésser entès. Les relacions socials i afectives s'estructuren a través de fílies i fòbies. Tots volem trobar un altre jo, o al menys una petita part d'ell i ens sentim bé en unes circumstàncies amb uns i en d'altres amb altres. En Pere sentia doncs, la necessitat de comunicar-se i evidentment, sabia que ella era receptiva en aquest tema.