Una altra vegada l'ocàs

Són les cinc de la tarda. Aquesta nit han canviat l'hora i per tant, són les sis d'ahir. El capvespre comença a insinuar-se en la llum que es tenyeix d'un color de crema de carabassa. Miro per la finestra amb un deix de melangia. És diumenge: El dia en que els fantasmes del passat em venen a visitar i em submergeixen en un estat de letargia que m'aïlla completament del meu entorn.

El temps passa molt lentament: S'escola entre les ombres allargassades de les xemeneies, es filtra amarant les claraboies, estén la seva catifa de pesantor sobre la tarda que mor, es diposita en les fulles lleument esgrogueïdes dels plàtans. I lentament, cau el teló. Cada vegada que miro enfora el sol és més baix. La llum és argilosa i banya el panorama de teulats i antenes. Una gavina llunyana es dibuixa en el fons del paisatge.

Hi ha una brillantor encegadora en les finestres que rebota el llum agonitzant de ponent. La ciutat s'enfosqueix poc a poc però amb persistència, amb la seguretat d'allò inevitable, amb la perennitat del cicle, amb la impertorbabilitat del moviment còsmic. La tarda s'apaga com un ciri encès, afogat en el seu propi ble. El cel blavís presenta alguna pinzellada lleugerament rogenca. Els darrer rajos de sol penetren en la grisor expectant de l'ocàs.

S'obren els llums de la ciutat. Aquesta barreja de clarors no està exempta d'una màgia especial. La dels fanals tilila lleugerament entre la espessa consistència de l'atmosfera arranada. L'instant és efímer. El cel s'obscureix en un moment. Pel damunt dels turons que limiten la ciutat emergeix una lluna grossa, plena, impactant, que lluita per fer-se veure darrere els núvols esmorteïts. La vista s'acostuma a la penombra. Encenc el meu llum de despatx i contemplo aquest arrogant disc lletós, que s'aixeca perceptiblement i aspira a senyorejar la tenebra que ja s'intueix.