UN TIÓ DE MOLTS ANYS

El primer Nadal després de casats, la Isabel i en Felip s’ho van agafar com un joc: els regals de Nadal serien cosa del tió. L’un li posava unes galetes i al cap d’una estona ja no hi eren. «Ja se les ha menjat», exclamava l’altra amb un somriure de complicitat. Després ella hi posava nous i quan desapareixien ell es meravellava: «Quina gana que té!» Però per més que mengés el tió, la plata de la fruita sempre era plena. El dia de Nadal cantaven el Fum, fum, fum davant les figures del naixement posades sobre el bufet i després continuaven amb el ritual de bastonejar el tió tot cantant la cançoneta. Ell, descendent de pagesos, matusser, el feia cagar; ella filla de mestres, era més fina i el feia rajar.
Van anar passant els anys i, malgrat no tenir fills, el tió no va faltar mai per Nadal. Però també es va aigualir la responsabilitat d’alimentar-lo. «Estem badant. No tindrem regals, si li donem tan poc menjar.» va dir en Felip una vegada. La Isabel se li va acostar, el va mirar als ulls amb tendresa, el va abraçar per la cintura i repenjant-li el cap sobre el pit li va dir: «No són les mandarines que l’alimenten. Ho saps?» El Felip la abraçar amb força i va dir: «Doncs cagarà molt, molt». La Isabel, d’una estrebada es va escórrer dels seus braços i el va reprendre: rajarà, rajarà! I rient es van agafar de les mans.

En Felip ho ha anat deixant. Sabia que ho acabaria fent, però ho ha anat deixant. Quan falten tres dies per Nadal, finalment, es decideix. Mentre de fons sent com per la televisió canten els números del sorteig, s’encamina cap a la cambra dels mals endreços i en treu l’escala que fa servir la dona que li ve a fer la neteja de la casa. Al passadís, sota la portella de l’altell fa anar la mirada amunt i avall intentant trobar la distància que li permetrà treballar còmodament. L’emplaça sense estar-ne convençut del tot. Puja els tres graons, però no s’enfila a la plataforma de dalt de tot; la portella li vindria a la cara i no la podria obrir. Tot i així ha d’acotar el cap per obrir-ne les dues fulles de bat a bat. El que busca és al davant de tot. És a dins d’una bossa gran de plàstic. Pesa. És un bon socó d’alzina. El va traient a poc a poc. Quan n’és a la meitat s’adona que l’escala està massa a prop i per anar-lo traient ha de vinclar una mica l’esquena enrere. Hauria de tornar-lo a lloc i moure una mica l’escala, però sovint la mandra fa treballar més i més malament. Quan l’extrem que encara s’hi recolzava surt de l’armari, tot el pes li passa de cop als braços i es desequilibra lleugerament. Per un instant es veu estès a terra amb el tronc a sobre. «Felip, que ja tens una edat. Que encara que tothom et digui que estàs molt bé per l’edat que tens, aquest “per l’edat que tens” vol dir que no estàs bé del tot». Aquesta reflexió se la fa mentre pren tota les precaucions per baixar els tres graons amb el pes als braços. El deixa a terra i, movent-lo, va fent córrer la bossa fins tenir-lo fora. Redescobreix aquella cara pintada, els ulls riallers i el somriure generós. Se’l mira amb un sentiment de satisfacció i malenconia. Li posa bé la barretina «Que en té d’anys, aquest tió; i ni un corc». Amb el tió arrambat al pit i amb passes curtes el duu fins al menjador i el deixa a terra, sota l’antic rellotge de pèndol que grinyola les hores. Li deixa al davant un parell de mandarines i amb to burleta li diu: «A que no te les menges!»
Després de sopar, assegut a la butaca, tot mirant el tió i les mandarines, se li obre la finestra dels records. Té molts anys aquest tió. Acluca els ulls. Allarga les mans i té la sensació que les hi agafen. Somriu. Sí, rajarà, rajarà!