LUXÚRIA

Proper exercici: escrit d’una pàgina, més o menys, sobre un dels pecats capitals. Primer dubte: capitals? Vol dir, per capita? Per cadascú. No hi ha com una consulta a internet per posar-se al corrent. N’hi ha set. Si ja li és difícil escriure sobre un tema que l’imposen, si ha de triar sense tenir-ne idea, encara més. L’exercici és per al proper dia dos de setembre, va dir la profe. Buenooo! D’aquí allà...

Ja passa de mitjan agost i el més calent és a l’aigüera. Ha consultat la llista dels Top seven dels pecats infinitat de vegades i sempre ha acabat per deixar-ho sense veure’n res clar. Ara seu davant de l’ordinador sense gaires ganes i li passa pel cap que potser dels set sigui la Mandra el més potent. Carrega l’editor de textos i es queda amb els ulls fixos a la pantalla des d’on la plantilla en blanc l’enlluerna. Desassossec. En torna a fer la llista dels set en un paper. Descarta la Supèrbia i l’Avarícia, no van amb la seva personalitat i n’ignora els sentiments que provoquen, no tindria tema. Ja en queden menys. Vejam, l’Enveja; de què? De qui? Tampoc, fora. De la Ira no sabria pas que escriure, ni amb totes les musses abocant-li inspiració; si és un tros de pa. La Mandra, i què, parlar de que ho deixa tot per més endavant? No, no. De la Gola en passa, entre les al•lèrgies, les intoleràncies i les prohibicions del metge... descartada. Amb sorpresa veu que només en queda un: la Luxúria, Sí ves, ara li fan el mànec. Torna a fer el repàs i ara la Luxúria li espetega als ulls com si estigués escrita en majúscules i negreta. Mentrestant la pantalla sembla que li digui: va decideix-te!

Torna al Google: Desig sexual intens. Té una idea. Per inspirar-se posa a l’Espotify al cançó Je t’aime, ma non plus. Prem play i de seguida, sobre un fons de música electrònica comencen els murmuris, els xiuxiuejos i els sospirs i al cap se li van representant escenes. Comença a escriure: Sortint de la discoteca, la parella se’n va cap a casa, la llum dels fanals es reflecteix en el terra mullat per una pluja gasiva... Escriu a poc a poc, se li fa feixuc escriure amb un dit d'una mà, sobretot quan ha d’anar a buscar tecles de l’altra costat del teclat. La història de la parella avança, les idees fan ballades dins del seu cap i, potser és la calor de l’estiu, comença a suar.
La història, sense ser res de l’altre dijous, l’engresca i la pàgina faria goig si no estigués puntejada per nombroses marques vermelles que el corrector va pintant, paraula sí, paraula també. Escriure amb una mà li costa i moltes vegades pica dues tecles alhora. Feina a corregir.

Cada cop té més calor i alça la mirada com per donar la culpa a les dues a bombetes de cent watt encastades al sostre sobre el seu cap. Escriu cada vegada més a poc a poc amb la mà cada vegada més tremolosa. La mà deixa d’escriure quan un formigueig li puja pel cos i els braços, es la mateixa sensació de quan va venint un esternut, però ara el nas no li pica. Aatxiimm! Però no és un esternut.
Ha perdut el món de vista. S’està uns moments immòbil i lentament es va deixondint. Ja torna a veure la pantalla. Brandant el cap i amb somriure burleta als llavis llegeix el que ha anat escrivint. Vinga, a la feina! Ara amb les dues mans.

PS. Escrit amb les dues mans.