DIUEN QUE...

DIUEN QUE...
Els miserables vivien enfangats en la seva misèria i malgrat la foscor de la seva vida, només una espurna de sol ja els feia feliços i qualsevol motiu era suficient per cantar i ballar i després, exhausts, tornar a amanyagar-se amb les seves penes.

Dalt del turó, dominant la vastitud del territori, s’alçava un imponent edifici. Parets massisses construïdes amb carreus d’ambició, columnes de vanitat, voltes de supèrbia, teulat de prepotència i molta suor dels miserables. L’interior era fosc; no hi van construir finestres degut al control gasiu de les despeses i la por que fossin un accés per als de fora. A dins, els embarretats, una minoria sempre ben arreglada, sempre pendents de les seves accions i beneficis, no treia els ulls de les pantalles que circumdaven la nau, seguint l’evolució dels números, verds o vermells, i les fletxes que assenyalaven amunt o avall. La por de perdre o l’afany de guanyar era l’únic al•licient que tenien per conversar amb els altres.

A fora, una munió de càndids envoltava l’edifici, el Sancta Sanctorum. Els més adelerats s’encastaven a les parets amb l’ànsia de poder-hi entrar, algun dia; els més allunyats miraven de reüll la misèria que els encalçava. Alguns rodolaven pel pendís fins enllotar-se en el fang de la pobresa.

Va ser un dia de primavera que el sol lluïa amb força, els arbres eren tots florits i els ocells cantaven: els números d’una de les pantalles es van tornar vermells i la fletxa es va capgirar assenyalant cap avall. De mica en mica, com cau una fila de fitxes de dòmino, totes les pantalles es van anar tornant vermelles i la sala va emmudir. Els silenci permeté que els cants dels miserables celebrant l’arribada de la primavera travessés el gruix dels murs. Un grup d’embarretats agosarats va treure el cap per la porta per veure què passava. La llum els va encegar i els cants els martellejaren les orelles. Enlluernats, en tornar a entrar a la foscor per explicar què havien vist, no s’hi veien. En mig del seu daltabaix econòmic es van sentir escarnits per aquella manifestació d’alegria i decidiren que allò no es podia permetre. En adonar-se de que era la llum el que els feia estar contents i que ells no en tenien, van decidir esborrar aquesta diferència: ja que no els la podien prendre, ells en tindrien més. Com feien sempre, van manar a uns quants dels càndids que envoltaven l’edifici que dirigissin els miserables. Obririen grans finestres i a tot el volt de l’edifici construirien una estructura per suportar grans miralls que concentrarien la llum del sol als nous finestrals. Tant se valia si als de fora això els feia ombra.

Acabada la construcció, els embarretats eren a l’interior de l’edifici esperant ansiosos el gran moment. En ser retirades les lones que cobrien els miralls, la llum va entrar com una cascada per cada una de les obertures dibuixant a terra illes de claror de la forma de les finestrals. Els embarretats somreien i es felicitaven i, pensant en els miserables, volien cantar, però no en sabien.

A poc a poc la claror es va anar escampant per tot el terra, fent la volta a columnes i mobles, esborrant les ombres fins il•luminar tots els racons. En topar amb la paret retornava com una petita onada enjogassada. La llum continuava entrant empesa pels miralls i s’anava acumulant. Els embarretats, en adonar-se’n, alçaven els peus amb preocupació, però aquesta s’esvania en tornar a posar-los a terra i veure que no s’esquitxaven. Això els feia somriure i bromejar. Però la llum prosseguia la seva penetració i els obligava a aclucar els ulls i no s’adonaven que la llum anava pujant de nivell, com l’aigua que omple una piscina.

La intensitat de la llum ja era tanta que no es distingien els colors ni les formes i el retop de la que entrava formava petites onades. La claror, en arribar a l’ampit dels finestrals no podia sobreeixir perquè li ho impedia la que entrava i llavors es va començar a espessir. Els embarretats ho van notar, però com que aquella lluminositat no era líquida no hi podien flotar ni nedar. Encegats, es movien sense saber cap a on i topaven els uns amb els altres.

La densitat anava creixent, els oprimia el pit i cada vegada els costava més de moure’s. Començaren a caure trossos del revestiment de la volta del sostre i a sentir-se cruiximents de les parets. Més llum, mes densitat, més cruiximents, més caigudes. A fora, els càndids que vivien amb l’esperança de poder ser dels de dins, algun dia, veient que els murs s’esberlaven, corrien a apuntalar-los amb qualsevol cosa sense copsar la inutilitat dels seus esforços. Els arcs de la volta van cedir i el sostre es va esfondrar. L’augment de pressió sobre la llum espessa va fer cedir els murs. Alguns dels càndids van quedar sepultats sota els enderrocs, altres fugint de l’allau de pedres van anar a parar al fangar dels miserables.

Tot plegat té pinta de llegenda, però el cert és que al turó hi ha un gran bloc lluminós que té atrapats a l’interior uns embarretats, com formigues en una gota d’ambre