Cercador
SUPERMERCAT
Un relat de: Ravegal- Compartir:
La tarda és molt xafogosa, d’aquelles que només el fet de pensar ja fa suar. Són les quatre i tan sols es belluga pel carrer aquell que corre més risc de fondre’s a dintre de casa que a fora. Entre aquests pocs, segurament per qüestions ben diferents l’una de l’altra, hi ha un jove i una dona amb un cotxet i el seu fill a dins. El xicot, passa dels vint anys, però no arriba als trenta, és alt, morè i esprimatxat; si portés un barret amb una ploma i una flauta sota el braç semblaria el flautista d’Hamelín. La dona sí que passa de la trentena, però no gaire, vesteix amb poca roba i lleugera: una brusa curta i escotada i unes faldilles de roba fina semitransparents, fins als peus. El nen, rossenc i de cames i cuixes molsudes, no deu arribar als tres anys, va en banyador i amb el cos nu, la samarreta està dins de la bossa del cotxet.
Les seves passes convergeixen a l’entrada del supermercat. L’ull de la porta corredissa els ha vist arribar i s’obre. Segurament l’automatisme sap qui ha arribat primer, però no li importa i deixa que siguin ells que decideixin qui passa primer. El xicot mou el braç com un torero sense muleta indicant-li que li cedeix el pas. La dona, sense tan sols mirar-lo, avança un parell de passes i s’atura, ella i cotxet, sota la cortina freda d’aire condicionat i s’hi rabeja. El xicot, que anava a iniciar el pas, ha d’aturar-ho i branda el cap. Quan la dona comença a caminar i travessa el vestíbul per dirigir-se al pas d’entrada del supermercat, abocada al cotxet va dient coses al nen, i el seu anar és d’aquells erràtics que un no sap si avançar per la dreta o per l’esquerra.
El xicot no és assidu a aquest supermercat i no sap on trobarà el que busca: una cervesa i un paquet de galetes. Al començament va darrere de la dona, tal com han entrat, i veu que el nen treu la mà del cotxet i s’agafa a la porta d’una nevera fins que se li escapa de les mans; la dona no li diu res i queda oberta. Tot passant el xicot la tanca. Tomba pel corredor transversal per veure els productes que s’exposen a cada passadís i orientar-se. En un d’ells veu la dona que li ve de cara, mirant les prestatgeries sense fer cas del nen que va passant la mà pels pots de conserva i fa caure rètols dels preus. Ell entra en el passadís següent, li sembla que aquí trobarà les galetes. «Sí, són aquí.» Quan estira el paquet sent un catacrac. Instintivament arronsa el braç. El temor li dura només un instant: ha agafat galetes, les té a la mà i a terra no hi ha res; aquest soroll ve de l’altra costat de la prestatgeria. Té un pressentiment i no s’equivoca. Passa per un altre corredor mirant a banda i banda: «Aquí no és.» Gira al capdamunt «Sí, aquest és el de les begudes.» En aquest passadís hi ha una columna que estreny el pas, no està ben centrada i per un dels costats no es passa. Al costat ample hi ha la dona aturada amb el cotxet. Les cerveses queden a l’altra banda. El xicot queda palplantat a un parell de metres d’ella. Les mirades es creuen com la de dos pistolers en un duel. El nen es gira per mirar sa mare com dient-li: va dispara. Però la dona no dispara, abaixa els ulls i continua dubtant quin gruix de fideus agafa. El xicot fa mitja volta i tresca per l’altre passadís per arribar a les cerveses. Sent que el nen comença a marranejar demanant caramels. «A la caixa n’hi haurà.» diu la dona.
De camí cap a la caixa el xicot es repensa i torna enrere a canviar les galetes per unes que tinguin xocolata. Quan torna, la caixera està despatxant una senyora gran, una àvia; al darrere hi ha la dona del cotxet i el nen enfurrunyat perquè la mare no li donarà els caramels fins que hagin passat per caixa. El nen va movent els peus donant cops a la cama de la senyora, que se’l mira i s’aparta una mica, però no li diu res. El nen, d’un cop de cul, s’asseu a la punta del seient per poder arribar a les cames de l’àvia. «Senyora, digui-li alguna cosa, al nen, m’està donant puntades de peu a les cames». La dona es mira el nen amb condescendència i després l’àvia amb posat de “que vols que hi faci”. «És que si el renyo s’estressarà.» L’àvia s’enretira una mica més i el nen s’estira i amb el cantell del seient quasi als ronyons allarga els peus per tocar-li les cames. El xicot, que ha anat seguint l’escena, branda el cap pensarós. Amb lentitud posa l’ungla sota l’anella de la cervesa i l’alça una mica; ara hi cap el dit a sota. Amunt, clac i una mica d’escuma que no arriba a vessar. A poc a poc, com repensant-ho, aixeca la llauna i l’aboca sobre el cap de la dona. Aquesta es gira d’una revolada amb els ulls esbatanats i la boca oberta disposada a deixar anar mil penjaments. Abans que surti el primer, el xicot es posa el dit davant dels llavis «Xxt! no em renyi que m’estressaré».
Les seves passes convergeixen a l’entrada del supermercat. L’ull de la porta corredissa els ha vist arribar i s’obre. Segurament l’automatisme sap qui ha arribat primer, però no li importa i deixa que siguin ells que decideixin qui passa primer. El xicot mou el braç com un torero sense muleta indicant-li que li cedeix el pas. La dona, sense tan sols mirar-lo, avança un parell de passes i s’atura, ella i cotxet, sota la cortina freda d’aire condicionat i s’hi rabeja. El xicot, que anava a iniciar el pas, ha d’aturar-ho i branda el cap. Quan la dona comença a caminar i travessa el vestíbul per dirigir-se al pas d’entrada del supermercat, abocada al cotxet va dient coses al nen, i el seu anar és d’aquells erràtics que un no sap si avançar per la dreta o per l’esquerra.
El xicot no és assidu a aquest supermercat i no sap on trobarà el que busca: una cervesa i un paquet de galetes. Al començament va darrere de la dona, tal com han entrat, i veu que el nen treu la mà del cotxet i s’agafa a la porta d’una nevera fins que se li escapa de les mans; la dona no li diu res i queda oberta. Tot passant el xicot la tanca. Tomba pel corredor transversal per veure els productes que s’exposen a cada passadís i orientar-se. En un d’ells veu la dona que li ve de cara, mirant les prestatgeries sense fer cas del nen que va passant la mà pels pots de conserva i fa caure rètols dels preus. Ell entra en el passadís següent, li sembla que aquí trobarà les galetes. «Sí, són aquí.» Quan estira el paquet sent un catacrac. Instintivament arronsa el braç. El temor li dura només un instant: ha agafat galetes, les té a la mà i a terra no hi ha res; aquest soroll ve de l’altra costat de la prestatgeria. Té un pressentiment i no s’equivoca. Passa per un altre corredor mirant a banda i banda: «Aquí no és.» Gira al capdamunt «Sí, aquest és el de les begudes.» En aquest passadís hi ha una columna que estreny el pas, no està ben centrada i per un dels costats no es passa. Al costat ample hi ha la dona aturada amb el cotxet. Les cerveses queden a l’altra banda. El xicot queda palplantat a un parell de metres d’ella. Les mirades es creuen com la de dos pistolers en un duel. El nen es gira per mirar sa mare com dient-li: va dispara. Però la dona no dispara, abaixa els ulls i continua dubtant quin gruix de fideus agafa. El xicot fa mitja volta i tresca per l’altre passadís per arribar a les cerveses. Sent que el nen comença a marranejar demanant caramels. «A la caixa n’hi haurà.» diu la dona.
De camí cap a la caixa el xicot es repensa i torna enrere a canviar les galetes per unes que tinguin xocolata. Quan torna, la caixera està despatxant una senyora gran, una àvia; al darrere hi ha la dona del cotxet i el nen enfurrunyat perquè la mare no li donarà els caramels fins que hagin passat per caixa. El nen va movent els peus donant cops a la cama de la senyora, que se’l mira i s’aparta una mica, però no li diu res. El nen, d’un cop de cul, s’asseu a la punta del seient per poder arribar a les cames de l’àvia. «Senyora, digui-li alguna cosa, al nen, m’està donant puntades de peu a les cames». La dona es mira el nen amb condescendència i després l’àvia amb posat de “que vols que hi faci”. «És que si el renyo s’estressarà.» L’àvia s’enretira una mica més i el nen s’estira i amb el cantell del seient quasi als ronyons allarga els peus per tocar-li les cames. El xicot, que ha anat seguint l’escena, branda el cap pensarós. Amb lentitud posa l’ungla sota l’anella de la cervesa i l’alça una mica; ara hi cap el dit a sota. Amunt, clac i una mica d’escuma que no arriba a vessar. A poc a poc, com repensant-ho, aixeca la llauna i l’aboca sobre el cap de la dona. Aquesta es gira d’una revolada amb els ulls esbatanats i la boca oberta disposada a deixar anar mil penjaments. Abans que surti el primer, el xicot es posa el dit davant dels llavis «Xxt! no em renyi que m’estressaré».