Cercador
VELLESA
Un relat de: Ravegal- Compartir:
Just al néixer no tenia nom —si fa o no fa com tothom—, però ben aviat en va tenir. De petit lliscà per terra; més aviat hi reptà. D’infància enjogassada, com la de tots els petits, saltironejava fent remor sense que res que fos lleuger estigués segur, si era al seu abast. No sabia el camí que li esperava, però era igual, mai no podria sortir-ne, el tenia marcat. Faria salts i revols, però també hi hauria etapes de calma.
La joventut, esvalotada: crescut, ràpid i amb força, estrompassava tot el que se li posava al mig del pas, sempre endavant com si hagués de recórrer el món en una vida que semblava sense fi —es camina mentre s’és viu, però aquest caminar té un final.
En el seu viatge en va trobar d’altres i s’hi ajuntà per fer el camí junts, indestriables l’un de l’altre. Un camí pel que no es podia tornar enrere ni modificar-lo. Ho va provar en ocasions en que es sentia fort i amb empenta, volent fer drecera o abastant-ho tot, però només va fer malvestats —perquè tot té una raó de ser encara que a vegades no es comprengui— i després, esbravat, tornava a ser el d’abans.
Encara no sap com, però es va engruixir —va ser cosa de les companyies— i es va calmar. Va ser l’hora del profit, de feinejar, on fes falta, on hi hagués algú que en volgués aprofitar-ne la força, mentre en tingués. Enrere quedaven les malifetes —l’edat es desfà de les coses i els records.
A poc a poc es va tornar feixuc, lent, descurat, brut, i ara, havent perdut la frescor de la joventut, s’encamina cap a la vellesa, preludi del final. Sí, ha modificat el món, una mica, però no es nota.
Ja li costa tirar endavant, alguna cosa li fa d’obstacle, alguna cosa que ell no veu però que és de la seva mateixa essència. Una taca marronosa s’endinsa al mar; quan hi arribi perdrà el seu nom, però serà lliure. Més enllà el blau intens ho abasta tot, fins a l’horitzó.
La joventut, esvalotada: crescut, ràpid i amb força, estrompassava tot el que se li posava al mig del pas, sempre endavant com si hagués de recórrer el món en una vida que semblava sense fi —es camina mentre s’és viu, però aquest caminar té un final.
En el seu viatge en va trobar d’altres i s’hi ajuntà per fer el camí junts, indestriables l’un de l’altre. Un camí pel que no es podia tornar enrere ni modificar-lo. Ho va provar en ocasions en que es sentia fort i amb empenta, volent fer drecera o abastant-ho tot, però només va fer malvestats —perquè tot té una raó de ser encara que a vegades no es comprengui— i després, esbravat, tornava a ser el d’abans.
Encara no sap com, però es va engruixir —va ser cosa de les companyies— i es va calmar. Va ser l’hora del profit, de feinejar, on fes falta, on hi hagués algú que en volgués aprofitar-ne la força, mentre en tingués. Enrere quedaven les malifetes —l’edat es desfà de les coses i els records.
A poc a poc es va tornar feixuc, lent, descurat, brut, i ara, havent perdut la frescor de la joventut, s’encamina cap a la vellesa, preludi del final. Sí, ha modificat el món, una mica, però no es nota.
Ja li costa tirar endavant, alguna cosa li fa d’obstacle, alguna cosa que ell no veu però que és de la seva mateixa essència. Una taca marronosa s’endinsa al mar; quan hi arribi perdrà el seu nom, però serà lliure. Més enllà el blau intens ho abasta tot, fins a l’horitzó.