Cercador
CASTELL
Un relat de: Ravegal- Compartir:
El sol espetega sobre la plaça i rebot contra les parets com una pilota mandrosa. Res no pot donar recer als vinguts per seguir la diada castellera. Els Capsigranys avui porten a plaça un castell que no han intentat encara mai. El seu anar i venir amaga uns nervis avalotats i els somriures dissimulen un temor aspre. L’assaig va anar bé, però avui és la plaça qui jutja. Per parelles, ben tibants, les faixes envolten els cossos, estrenyent ventres, fent-los més esvelts i creant una llenca negra que lliga el blanc col•lectiu dels pantalons amb el color orgullós de les camises.
Com formigues llamineres sobre un esquitx de mel, els cossos s’amunteguen formant les pinyes dels pilars de benvinguda. Sonen gralles i les enxanetes alcen el braç com per fer pessigolles al ventre del cel.
L’Èlia està nerviosa, es mossega les ungles, té els ulls plorosos i les cames garratibades. El temps corre i és a punt d’arribar el moment esperat, temut i, en el cas de l’Èlia, gairebé odiat; té por. La Mariona, la cap de canalla, se n’adona i s’hi acosta. Intenta tranquil•litzar-la «Si no està bé, el baixem i ja està». L’Èlia pensa que moltes vegades s’espera massa i el castell cau, però no ho diu. Creu que no podrà i que no té sentit que s’estigui allà pensant que no anirà bé, però no s’atreveix a anar-se’n. Alguns de la colla també s’han adonat que passa alguna cosa i a llambregades intenten entendre-ho. S’hi acosten les amigues, la Leire i la Nona, que la volen animar, però la Mariona les fa enretirar, la por és un mal que s’encomana. L’Èlia està dient que no s’hi veu amb cor, quan hi arriba el cap de colla, l’Alex. «N’estàs segura?» pregunta. «No ho sé».
Ja toca actuar als Capsigranys. L’Èlia s’ha de decidir, no hi ha més temps. Si diu que no puja, no serà el castell que anirà a terra sinó les il•lusions i el treball de la colla; si diu que sí, no està segura que la voluntat pugui vèncer la por. «Provem-ho», sanglota. L’Alex crida la colla i comença a cantar les posicions de la pinya. La Mariona abraça l’Elia i li xiuxiueja a l’orella «Pots, Èlia. Confia en tu».
La Mariona l’ajuda a enfaixar-se i quan es treu les sabates i els mitjons sent el terra calent. La pinya està muntada. «Segons amunt!». La donen per bona i criden terços i després quarts. Cada pis que puja fa que li augmenti el tremolor. Les gralles ja sonen. «Dosos a pinya». Va per a ella. Vol fugir, però al davant ja té un company agenollat que li fa l’escaleta mirant-la als ulls. Sense pensar li posa un peu al genoll i l’altre va a buscar la faixa del darrer de la pinya; d’una estrebada s’hi planta al damunt i s’apropa al tronc aixafant espatlles. Puja a poc a poc intentant oblidar-se de tot. Arriba a dalt i s’agafa a la Nona que ha pujat per l’altre costat «Tranquil•la Èlia, ja ho tenim». Se li agafen als pantalons, és l’acotxador. Sent que l’Àlex crida i la Mariona també, però no entén què diuen. L’acotxador es col•loca, l’enxaneta fa el pas i alça el braç fent l’aleta. Toc agut i sostingut de les gralles. Carregat! Per primer cop deixa de mirar els ulls de la Nona i mira la plaça pigada de camises de color i gent aplaudint. Els terços tremolen, el castell es gira i el bellugueig arriba fins al pom de dalt. La canalla baixa lleugera i la Nona i l’Èlia els segueixen. «Molt finets i a poc a poc», criden des de baix, és el que es recomana quan el castell no està segur. «Si ara fa llenya em cauran al damunt». Encara té aquest pensament quan sent la pinya als peus. De seguida uns braços l’ajuden a baixar-ne, és la Mariona, que després l’estreny amb força. Nota altra vegada l’escalfor del terra, l’escalfor de quan tenia por. Entre els companys de la colla que esclaten d’alegria, busca la Nona i s’abracen, riuen i ploren.
L’eufòria s’assossega, han d’alçar més castells. L’Èlia està sola. Li han arrancat l’arbre de por que li creixia a dins el pit, però n’han quedat arrels que ara rega la soledat. Es treu la faixa i la cargola amb parsimònia. Amb pas calmós, el cap cot i la faixa sota el braç s’entorna cap a casa amb el dubte de si ha estat l’últim castell.
Com formigues llamineres sobre un esquitx de mel, els cossos s’amunteguen formant les pinyes dels pilars de benvinguda. Sonen gralles i les enxanetes alcen el braç com per fer pessigolles al ventre del cel.
L’Èlia està nerviosa, es mossega les ungles, té els ulls plorosos i les cames garratibades. El temps corre i és a punt d’arribar el moment esperat, temut i, en el cas de l’Èlia, gairebé odiat; té por. La Mariona, la cap de canalla, se n’adona i s’hi acosta. Intenta tranquil•litzar-la «Si no està bé, el baixem i ja està». L’Èlia pensa que moltes vegades s’espera massa i el castell cau, però no ho diu. Creu que no podrà i que no té sentit que s’estigui allà pensant que no anirà bé, però no s’atreveix a anar-se’n. Alguns de la colla també s’han adonat que passa alguna cosa i a llambregades intenten entendre-ho. S’hi acosten les amigues, la Leire i la Nona, que la volen animar, però la Mariona les fa enretirar, la por és un mal que s’encomana. L’Èlia està dient que no s’hi veu amb cor, quan hi arriba el cap de colla, l’Alex. «N’estàs segura?» pregunta. «No ho sé».
Ja toca actuar als Capsigranys. L’Èlia s’ha de decidir, no hi ha més temps. Si diu que no puja, no serà el castell que anirà a terra sinó les il•lusions i el treball de la colla; si diu que sí, no està segura que la voluntat pugui vèncer la por. «Provem-ho», sanglota. L’Alex crida la colla i comença a cantar les posicions de la pinya. La Mariona abraça l’Elia i li xiuxiueja a l’orella «Pots, Èlia. Confia en tu».
La Mariona l’ajuda a enfaixar-se i quan es treu les sabates i els mitjons sent el terra calent. La pinya està muntada. «Segons amunt!». La donen per bona i criden terços i després quarts. Cada pis que puja fa que li augmenti el tremolor. Les gralles ja sonen. «Dosos a pinya». Va per a ella. Vol fugir, però al davant ja té un company agenollat que li fa l’escaleta mirant-la als ulls. Sense pensar li posa un peu al genoll i l’altre va a buscar la faixa del darrer de la pinya; d’una estrebada s’hi planta al damunt i s’apropa al tronc aixafant espatlles. Puja a poc a poc intentant oblidar-se de tot. Arriba a dalt i s’agafa a la Nona que ha pujat per l’altre costat «Tranquil•la Èlia, ja ho tenim». Se li agafen als pantalons, és l’acotxador. Sent que l’Àlex crida i la Mariona també, però no entén què diuen. L’acotxador es col•loca, l’enxaneta fa el pas i alça el braç fent l’aleta. Toc agut i sostingut de les gralles. Carregat! Per primer cop deixa de mirar els ulls de la Nona i mira la plaça pigada de camises de color i gent aplaudint. Els terços tremolen, el castell es gira i el bellugueig arriba fins al pom de dalt. La canalla baixa lleugera i la Nona i l’Èlia els segueixen. «Molt finets i a poc a poc», criden des de baix, és el que es recomana quan el castell no està segur. «Si ara fa llenya em cauran al damunt». Encara té aquest pensament quan sent la pinya als peus. De seguida uns braços l’ajuden a baixar-ne, és la Mariona, que després l’estreny amb força. Nota altra vegada l’escalfor del terra, l’escalfor de quan tenia por. Entre els companys de la colla que esclaten d’alegria, busca la Nona i s’abracen, riuen i ploren.
L’eufòria s’assossega, han d’alçar més castells. L’Èlia està sola. Li han arrancat l’arbre de por que li creixia a dins el pit, però n’han quedat arrels que ara rega la soledat. Es treu la faixa i la cargola amb parsimònia. Amb pas calmós, el cap cot i la faixa sota el braç s’entorna cap a casa amb el dubte de si ha estat l’últim castell.