QUE NO ET PASSIN AL DAVANT

Aquell professor l’aterria. Les patilles blanques que li arribaven fins la barbeta el feien pensar que era capaç de tot. Va començar l’examen amb el cor accelerat. En alçar la vista del paper va veure que el professor l’observava. «Me la té jurada». El pensament se li anava del tema pensant que encara el mirava. Va aixecar el cap i, sí, l’estava mirant. «Està esperant que faci una sola falta per castigar-me». Va tornar a l’examen amb mà tremolosa i els batecs ressonant-li al cervell. Mirava amb dissimulació i sempre topava amb els seus ulls. «Em clavarà un clatellot que em farà saltar les ulleres». Ansietat, molta. «O una estirada d’orelles que me les arrancarà». Sentia la seva mirada clavada a l’esquena. Suava i bavejava. «Fins i tot és capaç de d’apallissar-me i torturar-me». Va alçar la mà per demanar-li que hi anés. Quan es va situar al seu costat i va acotar el cap arran del seu per veure què volia, tot va ser ràpid i precís. Sense eixugar-lo, va tornar a desar el cutter a l’estoig.