CIUTAT ETERNA

S’abriga amb un anorac ronyós que té part de la cremallera descosida; de sota el gorro de llana en surten uns flocs de cabells greixosos, porta uns pantalons de pana gastats, bambes foradades i uns guants amb la punta dels dits retallada. A l’esquena duu una motxilla rescatada d’un contenidor de la que en surt una flassada; hi porta tot el que té. Va mal afaitat i tot ell bruteja. Pocs dies enrere li van prendre el carro amb les poques pertinences que tenia. Els primers dies de viure al carrer encara tenia l’esperança de sortir-se’n, esperança que es va fondre com els pocs diners que tenia i es va anar abandonant. Només li va quedar un objectiu: sobreviure. Ara, fins i tot això li pesa i remuga maleint la feina que va perdre, l’amor que el va trair i la casa que va haver d’abandonar.

S’espavila com pot aprofitant qualsevol cosa de les que llencen els que tenen de tot, material o de menjar, i ficant la mà en alguna bossa mal vigilada, quan pot. Però fa dos dies que quasi no menja i els budells li ronquen. És orgullós i quan en veu un altre com ell que pidola, agenollat amb el cap cot i el braç estirat aguantant un got de plàstic enmig d’un riu de turistes, pensa: «Val més morir-se de gana o del que sigui que humiliar-se d’aquesta manera. Per viure així és preferible la mort, mil vegades». Quan examina la seva vida, acaba, d’una manera o altra, fent referència a la mort.

La ciutat sempre és plena de turistes, però ara, atrets pels mercats de Nadal, és una bogeria. La plaça del Quirinal n’és plena, embadalits contemplant el canvi de la guàrdia. En adonar-se que un dels soldats venia directe cap a ell ja ha vist que les coses anirien mal dades. De tot arreu el fan fora, ni a les portalades de les esglésies, tantes com n’hi ha, el deixen arrecerar-se. «La plaça plena de turistes fent de tot i ha estat a mi que m’ha fet fora. Dec esguerrar la bona imatge de la ciutat». La ciutat, tan gran i eterna, a ell l’encongeix.

Via Della Dataria avall, camina amb les mans a les butxaques deixant enrere la plaça. Xuta una llauna de beguda que rodola pel pendent deixant a terra una reguera amb els últims glops de cervesa no consumits. «Porca misèria!» es va repetint entre dents. Sense haver-ho pensat s’està apropant a la Fontana di Trevi i el carrer es va atapeint de turistes. Després de veure el Colosseu, el Panteó, el Vaticà o el que sigui, al capvespre fan cap a la Fontana a fer la comèdia de les tres monedes. Ni tan sols s’adonen de la seva presència, com si fos invisible. Dos mons paral•lels: els dels vius i el dels morts, si més no, de gana; però morts, al cap i a la fi. «Viuré sempre així, fins a la mort?» Aquest pensament recurrent cada vegada li sembla més raonable. «Això no és viure, s’ha d’acabar!» es diu. Potser si tingués clar com fer-ho... si fos prou valent... Finalment els ulls li brillen, la idea és aprofitable. «Sí, ho faré, a la Fontana!».

El dia és curt i la foscor lluita amb la lluminària de l’ornamentació de Nadal, batalla perduda. Passa el temps i els turistes no acaben d’anar-se’n. «Merda! No ho podré fer, encara. Hauré d’esperar que se’n vagin a joc. No vull que ningú ho vegi». Però els turistes no s’ajoquen a l’hora de les gallines; haurà de fer temps. Mentre deambula es pregunta la fondària de l’aigua, si estarà molt freda, el temps que pot durar fins al final, si serà dolorós...

Quan hi torna, mitja nit tocada, la Fontana està deserta, només una parella es grapeja en un dels racons. No els intimida la persistent mirada d’Oceà ni de l’esverament dels dos hipocamps que els tritons no aconsegueixen amansir. S’acosta als joves per veure si la seva presència els molesta i se’n van. De moment no en fan cas però la seva proximitat fa que els jocs de mans vagin perdent la seva màgia i acaben anant-se’n. Dubta entre posar-s’hi a poc a poc o tirar-s’hi de cap. Des de fora la refracció l’enganya i sembla que hi hagi més aigua. No allarga la decisió, s’hi llança i fa la gran esquitxada. Les mans han parat el cop i només la punta del nas ha rascat una moneda. Malgrat la poca aigua li falta aire i es regira frenèticament fins que pot treure el cap i queda agenollat amb l’aigua fins al pit. S’adona que té tota la pell de gallina, però somriu en veure la quantitat de monedes i comença a avançar de genolls amb les mans a terra, recollint-les i omplint-se'n les butxaques.