LA INFLUENCER

La Jèssica Tothosap és una influèncer. El seu nom de debò és Maria Buidor. És bonica i n’exerceix penjant vídeos a Instagram. La seva xerrameca no té contingut i els seguidors que té ho són, més que res, perquè és bonica. Veure les xifres de seguidors dels influèncers consagrats i comparar-les amb les seves la deprimeix. Però el que l’enfonsa del tot és rebre alguna crítica o una emoticona burleta.

Per trobar un camí que la porti al cim se li ha ocorregut consultar a la Intel•ligència Artificial. En parla amb en Marçal. El Marçal és l’únic xicot que li fa cas, amb l’esperança de que un dia n’hi faci ella. Amb aquesta esperança, li fa fotos, grava vídeos i li dona opinions, per a les què ella habitualment troba excuses. Tampoc sap per on començar. Tot i que els sembla absurd decideixen provar-ho.

Amb sorprenent amabilitat l’IA li recomana que estudiï els temes a fons i que si és possible faci pràctiques sobre el terreny, així les seves paraules sonaran a veritat. Ha de trobar un tema que enganxi i li proposa l’ecologia, el canvi climàtic, els productes de proximitat i aquestes coses, a les quals hi ha molts joves interessats. El que passa és que ella no en té ni idea. Entre les propostes li diu que visqui uns quants dies la vida de pagès i a partir de l’experiència sigui constant en les publicacions, dosificant les vivències.

La proposta els engresca, a tots dos. Cerques a internet, telefonades, desenganys i promeses dilatòries acaben concretant-se en un cap de setmana a Can Bubau, a la Garrotxa. La Jèssica s’ha comprat una granota de color blau i unes catiusques blanques, en Marçal una bateria externa per al mòbil; ara ja en té dues.

El divendres cap al tard arriben a la masia i en Bubau els rep molt cordialment sense mostrar la incredulitat que li corre pel cap. Els ensenya les cambres i els diu que quan estiguin instal•lats baixin a veure’l i faran una volta per la masia tot parlant de la vida que s’hi fa i les feines que faran l’endemà: donar menjar als porcs i les vaques, escurar el galliner i si fa una mica d’airet aniran a l’era a batre. A les sis del matí peus a terra. A la Jèssica el cor se li atura un moment, res, un parell de pulsacions, però està segura que el neguit de l’aventura li farà recular la mandra.

Fet i fet ja era un quart i cinc de set quan la Jèssica s’ha acabat de maquillar: crema, coloret, llavis pintats, blau als ulls, pestanyes postisses... i amb en Marçal, inquiets i somrients, s’han presentat a en Bubau, que ja està donant menjar a les gallines. Ella, amb la granota blava i les botes blanques va fent postures mentre en Marçal la fotografia. En Bubau li dona una escombra amb els brins enganxosos de gallinassa, una paleta i un cabàs. «Quan acabis de netejar-lo, vine allà amb les vaques, que jo hi seré».

La cara de la Jèssica és tot un poema i en Marçal amb prou feina es pot aguantar el riure mentre va fent-li fotos i gravant vídeos. Al cap de poca estona les botes ja no són blanques i el blau de la granota és ple de pics verdosos. A mesura que la vestimenta de la Jèssica es transforma el somriure d’en Marçal s’eixampla. Quan dona el galliner per escurat i va a trobar a en Bubau, aquest ja ha donat menjar als porcs, i està al corral de les vaques. Amb un somriure forçat la Jèssica es planta darrera la vaca que està munyint mentre li pregunta què més ha de fer, amb l’esperança que la deixi descansar. Però no és així, ha de raspallar el cavall, fer l’empallada i omplir-li menjadora, descarregar la furgoneta, omplir d’aigua la pica dels ànecs... Mentre escolta amb cara de pànic, la vaca alça la cua i els esquitxos li retoquen el maquillatge. Es passa l’avantbraç per la cara; no cal dir res...

Després de dinar, li diu en Bubau: «Si fa aire, anirem a l’era i trillarem la civada». I, sí, fa aire. Dreta damunt la trilla malda per aguantar-se dreta i si per mantenir l’equilibri tiba les regnes el cavall s’atura. Acaba de trillar en Bubau. «Ara esventarem, veus? —li diu tot agafant la forca i llançant la palla a l’aire— així tot», assenyalant-li l’estesa de l’era. La Jèssica no es fixa d’on ve l’aire i la palla de les primeres enforcades li va a sobre. «No puc més. Jo no m’esperava això». La cara de la Jèssica sembla un quadre abstracte. En Bubau li atansa un mocador. «Això és així Jèssica, a l’era pols i vent. Tu rai que pots triar».

Al capvespre en Bubau, plantat al mig del camí, amb somriure burleta, mira com s’allunya el cotxe.