Un silenci, sobrevingut, feu pensar-me en una bombolla

Sentir-se sol és una oportunitat per esdevenir un mateix,
i tan sols la sensació de sentir-se part del tot
ja és en sí sentir-se part de la humanitat,
i de tot el que comporta la individualitat.

Parlant pels descosits vaig endevinar un intercanvi,
de mostres d'agraïment i bons designis,
de bones intencions i bons auguris per la propseritat,
no obstant, restava dir que fos en el moment apropiat.

I, no només el moment, sinó allò que es pretenia transmetre
en el sí conjuntural dels missatges d'inaudita prospecció
i la solemnitat de l'abisme que et xucla cap els seus confins,
quan et veus a tu mateix i penses en esmorteïr tot patiment.

Un silenci, sobrevingut, feu pensar-me en una bombolla
que creixia per esdevenir xiscle i explosió,
materialització d'allò innombrable i en desaparició,
quan el so del carrer em feu pensar que estic viu.

No sabré mai quan el meu silenci és propici,
o quan trencar la pau d'unes paraules que et volen bé
serà suficient motiu per la revolta de l'esperit
vers la comunió d'un ampli sentit de la responsabilitat.

Tanmateix, sembla que infonc la por en el sentir,
però aquesta no és fruit del saber inconclús,
sinó d'aquesta tendència a fer de tot una raó per escriure,
quan potser, i només potser, fora bo explicitar-la.

Em mostro dubtós en fer-te saber com pateixo
quan el meu sentir se sent desbaratat per un nosequè
que sempre va deshora, i no té lloc on agafar-se
ni empar al que arrepenjar-se, i desisteixo posar-t'ho per escrit.