UN PARELL DE MINUTS MAL COMPTATS

L’una sortia de la botiga i l’altra estava a punt d’entrar-hi. Es van creuar davant la porta sense poder-se evitar. Van saludar-se amb unes paraules de conveniència, expressant sorpresa per la coincidència i, amb una gestualitat afectada, es van fer un parell de petons sorollosos, d’aquells que semblen témer un contagi si freguen la galta, i que són substituïts per un sonor... Muah! muah! Unes curtes frases, dites tot separant-se, va ser el comiat. Fet i fet un parell de minuts mal comptats. Vaig tenir la impressió que la seva coneixença era molt superficial i la salutació un pur formulisme. Potser és que tenien molta pressa, però tal com va anar tot plegat, penso que no.

Encara que no m’importava gens ni mica, em va fer pensar que aquesta mena de comportament és força generalitzat i socialment admès. Quan, casualment, es troben dues persones conegudes o si més no saludades, la breu conversa es iniciada amb unes frases per l’estil de... Quan temps sense veure’ns? Que feu ? I la família, tots bé ? Que és de la teva vida? i altres de similars. La persona que porta l’iniciativa no dona temps a respondre-li més enllà d’uns monosíl•labs i, si l’altra pot posar una falca, li retorna les mateixes preguntes... I, tu, què fas? Esteu tots bé? i altres de semblants... Tot plegat un parell de minuts mal comptats. En alguns casos potser s’allarga una mica més la conversa però, segur, que estan fent temps per a una altra cosa.

Si la salutació és així, el comiat no varia gaire.. M’he alegrat de veure’t... Ens truquem un dia i quedem ... Ja parlarem en un altre moment, ara faig tard... La realitat és que aquests tipus de conversa d’un parell de minuts mal comptats és un acte més del protocol social, amb una palesa voluntat de no concretar ni comprometre’s.

I és lògic que sigui així perquè, d’una banda, sabem que no tindrem temps d’explicar res que pugui allargar la conversa i, de l’altra, estem convençuts que no hi ha predisposició per a escoltar-nos. O és que en aquestes trobades imprevistes hi ha algú interessat en conèixer les nostres misèries o els nostres èxits? No! Així, doncs, tot va bé, no passa res, tant contents i tant feliços i... arreveure! Les circumstàncies ja se n’encarreguen, en qualsevol altre moment, de contradir aquelles eufòriques afirmacions.

Un parell de minuts mal comptats és el temps que necessitem per a no dir res, per a no concretar res, per a no comprometre’ns a res, per a sortir del pas i, fins i tot, mentir o explicar mitges veritats sobre la pròpia realitat. Dedicar-hi més estona ja seria començar una conversa i potser és això, precisament, el que volem evitar...